L’oriol: la veu de l’albereda

oriol

Ara fa uns pocs mesos va tornar de l’Àfrica un dels ocells més vistosos de la Conca del Gaià: l’oriol (Oriolus oriolus). El seu nom es deu al color daurat del mascle, que contrasta amb el negre de les ales i la cua. Malgrat aquesta coloració tant cridanera (sembla un taxi de Barcelona) no és un animal fàcil de veure, ja que habitualment es mou per les capçades d’arbres alts com àlbers o pollancres. La femella bastant més discreta que el mascle, com sol passar al món dels ocells, te una coloració més uniforme, de tons verdosos.

Els oriols apareixen al Gaià cap a mitjans d’abril i marxen a finals d’estiu. Sentir el característic cant territorial, que els mascles comencen a emetre tan punt arriben, és la manera més fàcil de detectar la presència de l’espècie. A les guies ornitològiques, el transcriuen fonèticament com “dideliú” o “tiro-liro” (s’ha de pronunciar ràpidament i amb la boca mig tancada), però la gent de camp, que sempre té tendència a posar paraules humanes en boca dels ocells, diu que diuen “revivadéu” o “Nicolau”. A part del cant territorial, els oriols tenen una altra veu característica. Es tracta d’un reclam de contacte, que sona com un grall aspre i desagradable, com si a l’albereda hi hagués un lloro gran i emprenyat escapat de la gàbia. Potser d’aquí prové la dita popular de “renegar com un oriol”.

L’hàbitat preferit de l’oriol és el bosc de ribera amb arbres d’una certa alçada com les alberedes, les salzedes i les plantacions de pollancres. Està força estès a Catalunya i està present a tota la Conca del Gaià des de Santa Coloma de Queralt fins a la pròpia desembocadura. Algunes de les localitats més típiques per detectar l’oriol a la nostra Conca són les alberedes de Montferri, Santes Creus o Santa Perpètua de Gaià o el bosc de ribera entre Vila-rodona i El Pont d’Armentera, però el podem trobar també en bosquets de ribera de dimensions més reduïdes com el que tenim a la resclosa de La Riera de Gaià.

L’oriol té una dieta variada, però sembla que amb una marcada tendència frugívora. Diu la vox populi que té una autèntica dèria per les cireres i per les figues madures. Com diu el poema de Josep Maria de Sagarra “l’home que llaura”:

 

Rient apedregàvem la figuera

fugien els oriols

que picaven les figues més madures

i els donaven dolçor

 

La femella basteix, sense la col·laboració de la seva parella (que mentrestant sembla que només es dedica a cantar el “tiro-liro”) un niu en forma de cistella que penja temeràriament de les branques més altes i allunyades del tronc. Es difícil d’entendre com no surten disparats els pollets quan hi ha una ventada.

Un cop els polls surten del niu, unes setmanes després de l’eclosió, i comencen a volar, tota la família es dedica a vagar uns dies pel territori abans de fer via cap a l’Àfrica, en un viatge que travessa l’estret de Gibraltar i el Sàhara fins arribar a les selves tropicals de l’Àfrica Central i Occidental a on passen l’hivern.

Les poblacions de l’oriol són estables i l’espècie no es troba amenaçada. De fet, es detecta una lleuger augment del seu nombre als últims anys. Esperem que aquesta tendència es mantingui en el futur i que sigui el reflex d’un millor estat de conservació i maduració dels nostres boscos de ribera.

Bé doncs, espero que a la propera passejada per alguna de les nostres alberedes, us concentreu força (per sortir a observar a ocells s’ha de ser molt assenyat i no s’han de “tenir oriols al cap”), pareu l’oïda, mireu les capçades dels arbres i tingueu la sort d’observar o sentir aquest curiós ocell.

  Albert Pardo

Estiu a Santes Creus. Poema d’Alexandre Plana

santes 001

Fotografia de l'Arxiu Bastardes

Migdiada a la plaça de Santes Creus

La bonior que fa la migdiada
sobre els amples espais assolellats,
encén els vidres vius, policromats,
enmig la frontalera emmerletada.

En brollar l’aigua de la font trencada,
vora de les gallines i dels gats,
la llum és viva i amb els seus esclats
deixa ta glòria muda i reposada.

El portal de la plaça amb son barroc
estil, es crema en un alè de foc
i el sol, ardent, recullen els vells arbres.

Enllà del monestir el camp és verd
i en l’aire vibra un raig de sol que es perd
no havent pogut ferir la neu dels marbres.

Alexandre Plana

 

La Gaianada de Sant Cinto, 1921

Després de recórrer el riu amb la VII Marxa i veure com està, una de les converses més sentides era comparar la riuada del novembre del 2015 amb la d’agost del 1921.

Us oefrim un poema de la Neus Esmel, autora també del manifest d’enguany, sobre la Gaianda del 21.

Podeu trobar informació a http://www.raco.cat/index.php/Resclosa/issue/view/16924

LA GAIANADA – DE SAN CINTO.

   17-D’AGOST DE 1921.

gaianada1 gaianada2

M’explicava a mi la mare

els estralls que va deixar

aquell any “la gaianada”

que tot ho va arrasar.

Va ésser un estiu calorós

com més o menys molts anys fa

i una forta tempestat

del cel, va descarregar.

La pluja va ésser tan forta

que els torrents i comellars

arrossegaven amb força

el que trobaven de pas.

De sobte El Gaià va créixer

desbordant pels seus costats

arrencant de soca-rel

els arbres molt vells plantats.

El pont de Vila-rodona

es quedà taponat

d’arbres,de troncs i de brossa

fent bassa, com un pantà.

En no poder engolir

la força de l’embranzida

el pont no va resistir

i també se’l va emportar.

Amb quina força baixava

riu avall descontrolada

tota l’aigua allí embassada

per culpa del gran aiguat.

Hi havia al costat del riu

alguns molins fariners

abans de la gaianada,

fins que tot ho arrasà.

Els molins, replens estaven

de sacs de blat apilats

que amb la collita els pagesos

havien arreplegat.

I esperaven la farina

per poder pastar un bon pa;

el pa, que tots somiaven

per a tot l’any poder menjar.

D’alguns molins en quedà el rastre,

altres el riu se’ls emportà.

Sort en van tenir els moliners

de pogués ells salvar.

Amb el molí “De Fortuny”

el celler i part de la casa

amb els bocois plens de vi

el riu es va emportar.

El matrimoni molt gran

que vivien al molí

entre mig de la tempesta

molt just, van pogué sortir.

I amb la claror dels llampecs

amb afanys van arribar

per poder demanar auxili

a l’estació de El Catllar.

El meu avi a l’hort hi tenia

el cànem a remullar

i de la bassa el prenia

remolinant-lo El Gaià.

Apunt de plegar avellanes

els ceps amb raïms daurats

l’espera de tot un any

de treballs malaguanyats.

Els tornalls de fesoleres

enrastellats de tavelles,

blatdemorar amb les panotxes

per la tardor arreplegar.

Gent d’Ardenya i de La Riera

l’endemà de bon matí

contemplaven la tragèdia

d’alt “les timbes del molí”.

Per l’amplada que tenia

semblava un mar tenebrós

d’una força violenta

com un gegant poderós.

Desastres de la natura

que en la misèria deixà

famílies desesperades

que tot, se’ls hi emportà.

M’explicava a mi la mare,

quan la tenia al costat,

vivències que recordava

i que ella, joveneta ho visqué.

D’aquell any, “la gaianada”

que mals records va deixar

gaianada de Sant Cinto,

i avui recordant la mare,

jo us ho he volgut explicar.

Neus Esmel i Mercadé. d’Ardenya.  29-6-2015.

VII Marxa Terres del Gaià

VII Marxa Terres del Gaià

Malgrat enguany no era jornada festiva, de bon matí érem una trentena que començava a caminar a Santa Coloma de Queralt; punt de partida, les Fonts de les Canelles, on, oficialment neix el nostre Gaià.

Llegim el manifest dedicat al riu i que ha escrit Neus Esmel, d’Ardenya., i som-hi, riu avall, am la intenció de reivindicar un territori, de teixir lligams entre la gent de la capçalera i la de baix a mar, amb la satisfacció de gaudir del paisatge, canviant: els camps de cereals, el congost, les vinyes de la plana de l’Alt camp, l’arribada al mar…

La setena Marxa ens ha donat sorpreses. Per primer cop tenim a la vista la gran quantitat d’estructures hidràuliques que hi ha al riu. Perquè la Gaianada s’ho va endur tot; ha desaparegut la vegetació sobrera, els esbarzers, el canyís, i abans no tornin a créixer, val la pena redescobrir les rescloses, grans i petites, sèquies, recs, molins. Un riu viscut, aprofitat fins a l’última gota.

Una Marxa més aventurera que anys anteriors, retornant a les primeres marxes en què obríem camí i sovint havíem de sucar-nos els peus, perquè la Gaianada també s’ha endut les passeres (o palanques) i hem improvisat passos amb pedres i troncs, i descalçant-se – o no -. Algunes passeres han estat recuperades gràcies a la col.laboració dels vilatans

Des d’aquí fem una crida per treballar en la recuperació del Camí de les Terres del riu Gaià, una bona manera de conèixer i gaudir del territori. Un equipament turístic important. És el moment de poder replantejar, refer i obrir alguns dels trams del Camí.

Caminar, conversar, aprendre de plantes, aprendre de pedres, conèixer patrimoni i territori. I una aigua neta, i un riu ple, com mai no l’havíem vist. A mesura que assolim les terres baixes, però, el riu torna a mostrar les algues i el verdet pròpis d’aigües contaminades, sense depuradora. I torna a crèixer el canyís. No defallim, ens queda feina però treballarem per tenir un riu nét.

Alguns paisatges són impressionants, fustam aturat i amuntegat en grans arbres, en meandres del riu. També noves platges de còdols, el curs del riu recuperat allà on havia estat modificat, nous i vells tolls. Deixalles de tota mena arrossegades per l’agua. S’hauran de treure, el riu tot sol no pot.

I bons esmorzars. I bons àpats, i una mica de pluja, i una mica de fred, i una mica de vent i molt sol. I cansament, i ganes de continuar treballant pel Gaià.

Un agraïment a tots els ajuntaments que han col.laborat amb la Marxa , i a tots els representants polítics que ens han rebut i ens han encoratjat a seguir, perque cada cop, sortosament, són més

Bona Marxa !

Maribel Serra (Article publicat al vallen, maig 2016)

Volem saber les vostres impressions sobre la VII Marxa. podeu fer comentaris en aquets log o escriure a terresdelgaia@gmail.org

De moment, un tastet de la Marxa:

20160429_163201 20160430_173829 20160430_105049

Podeu veiure l’àlbum de la VII Marxa a:

https://flic.kr/s/aHskzA8Lto

CLEAN-UP AL GAIÀ. Jornada de Voluntariat Netegem el Gaià

Als municipis de Santa Coloma de Queralt, Querol, El Pont d’Armentera, Aiguamúrcia, El Catllar, amb voluntaris l’ASsociació Mediambiental la Sínia, ajuntaments, Terres del Gaià, es va dur a terme un neteja de deixalles a la llera del riu Gaià acumulades després de la Gaianada de novembre.

Des d’aquí animem a continuar en la recuperació del riu

Aiguamúrcia

20160507_105835 20160507_105820

20160507_110928 20160507_120413 20160507_121940 20160507_122040

Santa Coloma de Queralt

IMG-20160507-WA0000   IMG-20160507-WA0019

IMG-20160508-WA0006

Querol

IMG-20160507-WA0012  IMG-20160507-WA0013

   IMG-20160507-WA0010  IMG-20160507-WA0016

El Catllar

IMG-20160507-WA0004     IMG-20160508-WA0007

La pedra seca al paisatge del mig Gaià.

Un tast de pedra seca…

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Barraques bessones Planes d’Aiguamúrcia

SDC12598

Barraca de planta quadrada

“El caminant haurà vist que, de la mateixa manera

que el primer dia de la Creació Déu va separar la terra

del mar, molts dies després l’home va haver de separar

la roca de la terra. D’aquí els marges, aquestes muralles

ciclòpies que marquen propietats i encalaven els arbres

per si de cas es desarrelen. Aquests marges de l’Alt Camp

no són meres aglomeracions de rocs.

Hi ha una estructura interna, una saviesa en la qual

han intervingut els millors torsimanys de la natura, que

han agafat les pedres com si fossin paraules per escriure

a la pissarra del pla. De tant en tant, d’entre aquests

marges altíssims, en surt una barraca de pedres. Val la

pena entrar-hi. Trobarem encara avui un terra premsat

sota el repòs de generacions senceres de pagesos que han

deixat allà borrasses, càntirs i collites.

Tota la cabana transpirarà aquella verda olor de fum

fred arrapat a les pedres i de garrofes sense mula o

càntirs sense aigua. (…) A la penombra d’una d’aquestes

cabanes eternes se’ns acut creure en una arquitectura

espontània que un caprici geològic ha deixat allà per

donar aixopluc als mestres que ensenyen la terra a ser-los útils.”

Joan Barril. L’Alt Camp, 1992
cossiol

Entrada d’un cossiol per emmagatzemar aigua

escales

Escales per pujar a la teulada i el marge i afegir pedres

I DESPRÈS DE LA GAIANADA QUÈ ?

El  2 de novembre l’aigua del Gaià va baixar amb una força que, probablement, no s’havia vist des de l’Aiguat de Sant Cinto, el 1921. Les dades de la pujada de les aigües, les inundacions, alguns camps de conreu arrasats, equipaments desapareguts, estructures de rec malmeses…la llista és impressionant. Les imatges també.

Tot i així, i sortosament, no es van haver de lamentar danys personals i, possiblement per això, i perquè el Gaià és un riu petit i poc conegut, els mitjans se’n van fer poc ressò.

El 1921 l’aigua va inundar les terres baixes. Al novembre, l’embasament del Catllar va parar el cop; va pujar gairebé 10 metres i es van haver d’obrir comportes. És clar però, que sense urbanització massiva a la costa tampoc hauria calgut que un embassament parés el cop.

La Gaianada va fer mal, és clar. Cosa que lògica d’altra banda, tenint en compte que  els rius mediterranis ja les fan aquestes coses. Malgrat això, la riuada també pot ser  una oportunitat. La força de l’aigua va  eixamplar la llera, va retornar, en alguns punts, el riu al seu curs original, va redescobrir espais oblidats sota la bardissa i va fer arribar aigua a la desembocadura, després de 40 anys !!

 

20151230_104741 20160213_104855

L’aigua va arrossegar arbres monumentals, fustam de tot tipus, estructures, vehicles, rodes—i una quantitat incomptable d’escombraries i andròmines. L’ACA va fer actuacions d’urgència en estacions de captació, carreteres i passos. Es van recollir, trinxar i evacuar gran quantitat d’arbres arrossegats pel riu, bàsicament prop de les àrees habitades.

I ara què ? hi ha trams, especialment a l’Alt Camp, plens de restes d’arbres, arbustos, objectes diversos. Gran part de la desfeta natural serà reabsorbirà pel mateix riu. El problema principal, però, rau en l’acumulació de detritus de tot tipus, i les runes i andròmines repartides per la llera. Al municipi d’Aiguamúrcia, per exemple, podem contemplar dos cotxes, un dipòsit de tractor i un parell de bicicletes, com a monument a la modernitat, la que viu d’esquenes al riu.  I de porqueria, la que vulgueu, arreu del curs del Gaià.

20160213_103415

D’altra banda, les actuacions de la maquinària que ha intervingut al riu, han deixat un accés fàcil que, malauradament aprofiten motos, quads i 4 x 4.  Molts trams del Gaià estan inclosos dins de la Xarxa Natura 2000 i són Espai d’Interès Natural. Cal que tots plegats ens involucrem en la conservació d’aquest riu, en protegim i posem en valor la seva biodiversitat i patrimoni social i cultural.

20160213_125733 20160213_125446  20160213_101709 20151230_113121

Les Administracions hi estant treballant. S’han d’avaluar els danys més enllà de les infraestructures i béns privats. HI ha tota la xarxa turística malmesa, el Camí de les terres del riu Gaià. I sobretot la neteja de deixalles i el manteniment de la llera i el bosc de ribera. Ara cal treballar conjuntament amb els agents del territori i organitzar un calendari d’actuacions.

Maribel Serra

Recuperem un article de Narcís Carulla. L’impacte del pantà del Gaià

Ara que la Gaianada del 2 de novembre del 2015 ha fet arribar el cabal del Gaià de nou a mar, ara que comptem amb el respecte per llei al cabal ecològic, ara que som camí de recuperar el riu, poc a poc, voldríem recomanar-vos un interessant article de Narcís Carulla, publicat el 1999 a la revista “Estudis Alrafullencs”, que no per tenir uns quants anys deixa de ser actual.

L’article parla de manera objectiva i quantitativament, de l’impacte econòmic que es deriva de l’explotació de la presa del Catllar i el desviament d’aigua cap a les instal.lacions de Repsol a Tarragona. Un impacte econòmic quantificat a partir dels canvis mediambientals, de les pèrdues ecològiques i paisatgístiques.

La introducció  explica en quin context va ser possible aquesta concessió a Repsol. Fa una interessant reflexió històrica sobre l’aprofitament de l’aigua del Gaià, sempre sobre explotat ja des d’època romana, i amb un cabal més aviat escàs.

Per als més tècnics hi trobareu explicades les característiques morfològiques de l’embasament i les seves deficiències constructives endèmiques.

L’article se centra a quantificar les pèrdues econòmiques i l’impacte ambiental de la manca d’aigua des del Catllar cap a mar, en quatre punts :

  • La manca de sediments que arribin a la platja, importants en la seva regeneració
  • La manca recàrrega d’aigües subterrànies,
  • L’afectació sobre els regadius vora del riu
  • La manca d’aportacions llimoses (fangs) que les crescudes feien arribar a l’horta de la part baixa de la conca

Tot i que l’article, “un element d’informació i reflexió”,  es dirigeix als “representants socials o polítics”, la informació és interessant i valuosa per la comunitat en general, sobretot per aquells que vivim a la conca, que vivim de cara al riu. Ens adonem, de cop, del que s’ha perdut, del que encara s’està perdent

http://www.raco.cat/index.php/EstudisAltafulla/article/view/205682

Maribel Serra

.COVES ROGES L'ESQUERDA DE L'EMBASSAMENT - copia     DETALL GEOLOGIA EMBASSAMENT AMB CUA FORADADA - copia

Coves Roges, l’esquerda del pantà

LES FIBLES DE REC SEQUES Els recs secs

El que es va endur el pantà.  Paperera.                Gaianada abans del pantà, any 1964 0 1965

EL QUE L'EMBASSAMENT MAT_ - copiaGAINADA ANTERIOR A L'EMBASSAMENT - copia

El Riu

EL RIU

La vida és el temps que passa, és anar avall, sempre avall. És rebre, amb la justa alegria, l’aigua dels torrents que et fan més gran. És donar l’aigua, a barata de res, perquè els homes reguin les hortes i brandin molins i fàbriques.

La vida és veure com creixen dins l’aigua tota mena de plantes, com nedes els peixos, com suren els sabaters, com rauquen les granotes. la vida és saber que les arrels dels arbres de ribera pouen l’aigua que s’escola entre la sorra i la grava. És percebre l’olor d ela menta borda, la verdor dels créixens, la flor de la boga, la fragilitat de la llentia d’aigua.

La vida és la revolta de les riuades o la subsistència dels estius eixuts. És baixar de les terres fredes i altes, és trencar muntanyes, crear vall, és fer corbes i meandres, i fer via avall, sempre avall, per arribar al destí de la mar.

Josep Santesmases  · Joan Cunillera (2006). Santes Creus i les Terres del Gaià. Arola Editors.

SantesCreus_01