Paquet de pasta filo amb melmelada de calçots i formatge de cabra

 

Per a quatre persones:

Iingredients:

dues fulles de pasta filo                                            

Oli

Melmelada de calçots

Formatge de cabra

Brots o germinats per acabar el plat

Motlles de muffins                                                           

 Preparació;

Pre-escalfem el forn a 180º.

Agafem un full de pasta filo, i en pintem la meitat, el pleguem per la meitat i el pintem i el tornem a plegar. El tallem per la meitat.

N’agafem una part I l’encaixem en el motlle, que quedin les puntes amunt, i no cal que quedi perfecte. Dins, hi posarem una cullerada de melmelada de calçots i al damunt un tall de formatge.

Pintem les puntes amb oli. 

Ho enfornem fins que veiem que la pasta filo té un color daurat.

 Per emplatar: en un plat hi posarem una cullerada de melmelada de calçot, al damunt el paquet, i dins el paquet uns quants brots tendres

                                            Beth Carbonell     https://llepol.cat/

 

La lluita per l’aigua a l’horta del Gaià: l’ancestral conflicte pels usos de l’aigua a La Riera de Gaià

L’aigua, en tant que font de riquesa, ha estat també font de conflictes. En el cas dels pobles de la riba del Gaià, els conflictes entre els diferents usos (agraris o industrials) han estat una constant al llarg de la història.  A la Riera de Gaià, poble que va néixer i desenvolupar-se a la vora de diversos molins i hortes regades per l’aigua del Gaià, aquests conflictes són inherents a la pròpia història del municipi.

Fotografia 1. Els dos usos de l’aigua coexistien al mateix urbà de La Riera: vegeu la intensa activitat del planter de la plaça major a la vora del Molí del Mig (o de Santes Creus) als anys 40 del segle XX  (Fotografia Josep Maria Ramon)

 

Des de l’edat mitjana l’economia de La Riera ha girat entorn una sèquia (anomenada “síquia”, “sèquia principal” o “rec major”) que desviava l’aigua del Gaià a l’alçada del Catllar i la canalitzava al llarg de5 km vers els termes d’Ardenya, La Riera i Virgili. A llarg del recorregut de la sèquia hi havia quatre molins fariners: el Molí de Fortuny o de Cortades(situat entre els termes del Catllar, La Riera i Vespella), el Molinet, el Molí del Mig o de Santes Creus (propietat dels Marquesos de la Bàrcena), i el Molí de la Torre (propietat dels Comtes de Santa Coloma). Al mateix temps, la sèquia permetia regar una superfície d’horta que a mitjans del segle XIX cobria més d’un centenar d’hectàrees on s’hi cultivava cànem, fesols i cereals en quatre districtes de reg encara existents a l’actualitat: Ardenya i la “Comuna” (la sorra del Gaià) a la vessant dreta de la sèquia, i el Reguerot (o Virgili) i Mas de Benet, a la vessant esquerra i final de la sèquia.

L’horta, els recs, els molins, les basses…foren, fins no fa gaires anys, elements que definien el poble de La Riera. Quan fa un segle, el reporter d’un diari de Tarragona, visitava La Riera, ens ho deixava molt clar:

La Riera, l’aixerit poble del Camp de Tarragona, el rioler poble de les aigües abundoses, quin plàhermós i rich en fruits rega’l Gayá, lo riuet quiet y silenciós,  lo riuet alegre, lo riuet de les recloses y dels molins” (Lo Camp de Tarragona, 27/10/1906)

Però “lo riuet alegre de les recloses i els molins” fou, durant el segle XIX, l’origen d’un enfrontament entre la noblesa (propietària dels tres molins) i els terratinents (regants): el “Comú” de La Riera (autoritat local del moment) es va convertir en el gran defensor dels interessos dels terratinents davant dels nobles, fet que va portar a la noblesa a apel·lar a instància superiors. Després de diversos contenciosos i de la intervenció del Governador de Tarragona, el 1828 els nobles varen iniciar un pleit davant el Tribunal de la Batllia del Reial Patrimoni, amb seu a Barcelona, màxima autoritat administrativa i judicial del moment.Amb aquest plet, el Comte de Santa Coloma i el Marqués de la Bàrcena buscaven el reconeixement dels seus drets sobre tota la l’aigua que transcorregués per la sèquia a partir de la posta de sol i fins a la sortida del sol.

La sentència del 9 de setembre de 1830 d’aquest Tribunal va donar la raó als nobles i va establir el principi de repartiment de les aigües que romandria vigent durant segle i mig: l’aigua de dia era per als regants i de nit per als moliners; si els regants necessitaven l’aigua durant la nit, l’havien de demanar i compensar econòmicament als moliners.

Fotografia 2. El Molí de la Torre (a l’entrada de La Riera venint de Ferran) era el darrer que feia ús de l’aigua de la sèquia de La Riera. Fotografia Yagüe (Fons Joaquim Grillo).

 

Tanmateix, aquesta sentència (i els recursos posteriors), no va resoldre la qüestió de la distribució del reg entre els propietaris i la formalització dels drets dels regants enfront a tercers va quedar pendent. De fet, arran d’aquesta sentència, els regants de La Riera es trobarien en una situació de fragilitat jurídica que perduraria gairebé un segle.

A partir de mitjans del segle XIX,l’Ajuntament (en tant que autoritat municipal establerta pel nou ordre polític liberal) assumeix funcions de regulació del reg: el 1852 es formalitza una primera “Junta hortelana” de caire municipal que no acabaria de funcionar, i el 1866 l’Ajuntament va establir les primeres normes de reg aplicables al conjunt del municipi.

Fotografia 3. Vista de les hortes de La Riera a la dreta de la sèquia amb l’arbre de la plaça i el Molí del Mig (o de Santes Creus) al fons (als anys 20).Fons Fotogràfic Salvany(Biblioteca de Catalunya).

 

De tot plegat en vàrem parlar el passat 4 d’agost de 2018 al’antic Molí de Santes Creus, actual Molí del Mig de La Riera (Centre d’Interpretació dels Molins del Baix Gaià), on una setantena de persones s’interessaren pel tema i aportaren elements de debat a una recerca que encara està en curs. L’article complet que explica el litigi entre l’Ajuntament de La Riera i la noblesa s’acaba de publicar a la miscel·lània del 2018 del Centre d’Estudis d’Altafulla, Estudis Altafullencs Nº42

Ricard RAMON I SUMOY lariera.seglexx@gmail.com    twitter@HortaiLlum

 

Conclusions Projecte Trivers

Durant uns mesos, des de la Generalitat s’ha treballat en el Projecte Trivers per avaluar l’estat dels ecosistemes de rius temporals o de cabal discontinu.

http://territori.gencat.cat/oc/detalls/Article/LIFE-Trivers

membres de l’Associació Terres del Gaià hi han participat, i tot i que no es tracta directament el riu Gaià, les conclusions de les sessions de treball que han generat els participants, són totalment extrapolables, Les podeu consultar:

TEMPS DE VEREMA

 

Raïm, ple d’energia que al cep has madurat

amb el sol i la rosada, amb la pluja i les ventades,

els teus colors lluminosos,”morats, negres i daurats”.

Com cada any, en temps de verema,

al arribar la tardor, el raïm hem de collir

i començar el procés, per que puguis ser un bon vi.

Esperant poder veremar, omplin be les portadores

I el carro carregat, el matxo anava estirant,

per camins, moltes vegades amb perill de prendre mal.

Després que al cup ets portat, i amb els peus ben trepitjat

si es volia fer “ Mistela….”

s’agafava el most primer, abans de ser fermentat.

Si és volia fer “arrop”amb la caldera d’aram,

es bullia el most al foc,

junt amb pomes i codonys, bullint tot a poc a poc

fins que anava així minvant….

i poder quedar “ Un bon Arrop.“

 

Neus Esmel i Mercadé. d’Ardenya.

 

FORMACIÓ DE LA PLATAFORMA SOS BAIX GAIÀ – PROU AGRESSIONS AL TERRITORI

Terres del Gaià és membre de la Plataforma formada per lluitar contra la construcció d’infraestructures que no justifiquen una agressió al territori de gran envergadura. Manifest

El passat dimecres 4 de juliol les Cambres de Comerç de Tarragona i Reus signaven un acord en què, entre d’altres, instaven al Ministeri de Foment a construir un by-pass ferroviari entre la via tradicional i la de l’alta velocitat a la zona del Gaià a fi de reduir el temps de viatge actual entre Tarragona i Barcelona a menys d’una hora.  Aquest acord s’afegeix al que ja van signar temps enrere els alcaldes de Tarragona, Reus, Cambrils i Vila-seca en què també es reclamava aquest by-pass.

Aquesta nova infraestructura suposaria un greu impacte ambiental i paisatgístic en una zona ja molt sobrecarregada, per on en pocs quilòmetres hi passen la via del tren, la N-340, l’A-7 i l’AP-7. A més, la demanda de construcció d’aquest by-pass s’afegeix a la demanda del desdoblament de l’A-7 fins a Torredembarra, que suposaria una nova agressió al territori.

Creiem que el desdoblament de l’A-7 no té sentit tenint en compte que el 2021 s’acaba la concessió de l’AP-7 i l’autopista serà gratuïta. Per tant, no caldria ampliar l’A-7, sinó enllaçar-la amb l’AP-7 a l’alçada de la Mora, la qual cosa tindria un impacte ambiental molt més reduït.

Per altra banda, la construcció del by-pass ferroviari a la zona del Gaià suposaria tan sols la reducció d’uns pocs minuts en el trajecte Tarragona-Barcelona i seria utilitzada només pels trens d’altes prestacions, ja que els regionals seguirien el seu trajecte actual. Per tant la major part dels usuaris no se’n beneficiaria. Creiem doncs, que aquests petits avantatges no justifiquen el greu impacte ambiental que suposaria aquesta obra, tenint en compte que existeixen altres alternatives amb un impacte ambiental i econòmic molt més reduït.

Per tot això, diverses entitats mediambientals, veïnals i socials del territori ens hem unit per constituir la Plataforma SOS Baix Gaià. Els integrants d’aquesta plataforma reivindiquem el valor patrimonial del nostre territori i ens oposem a la construcció d’aquestes noves infraestructures. Demanem als responsables polítics que el projecte de comunicacions del camp de Tarragona es faci de manera consensuada amb el territori i la gent que hi viu, i no tenint en compte tan sols els interessos econòmics. Hem de ser capaços de compaginar el progrés i la preservació i millora del medi natural pel bé de les futures generacions.

Entitats sotasignants d’aquest manifest

– Federació de Veïns de Llevant

– Associació de veïns La Móra-Tamarit

– Associació Mediambiental la Sínia

– GEPEC-EdC

– Assocació Terres del Gaià

GATA

 

 

 

 

SANT JOAN A LES TERRES DEL GAIÀ

           Santa Coloma de Queralt, foto Joan Montagut
                                       Querol, foto Jordi Pijoan                         Pont d’Armentera, Flama del Canigó
                                                                                   Santes Creus, fotos Dolors Palma
   Vila.rodona, foto Ramon Bricollé                     Montferri                   
                        
          La Riera de Gaià, foto Jord Rius                                                    La Riera de Gaià, foto Patrícia Llauradó

 

             Rodonyà

Altafulla, fotos Robert de Pablos

La recepta de primavera: Crema de carbassó amb herbes, llavors i flors

Us proposo una recepta molt senzilla però boníssima. Les fulles i les llavors fresques li donen uns  matisos i aromes que ens porten la primavera al plat.

Podem variar les verdures i canviar el carbassó per qualsevol altra que ens agradi o que tinguem a lhort (pastanagues, remolatxa, bròquil,…).

Igualment podem canviar les fulles i flors.

Ingredients per a 4 persones:

1 ceba tendrá gran tallada a llunes 

4 patates noves grans tallades a quadrats mitjans 

2 carbassons tallats a rodanxes 

Oli doliva verge extra

Aigua o brou vegetal

1 grapat de fulles de menta

Per decorar: fulles de menta, fulles dalfàbrega, flors de sàlvia, de dent de lleó o les que tinguem a mà, 1 Cullerada de llavors crues (cànem, girasol, carbassa o les que tinguem)

Com es cuina:

1. Posem una olla al foc amb una cullerada gran doli doliva i quan sigui calent hi posem la ceba, el carbassó i les patates.
2. Saltegem una mica les verdures fins que siguin toves .
3. Afegim laigua o el brou vegetal fins que cobreixi les verdures.
4. Ho deixem bullir 20 minuts.
5. Afegim les fulles de menta rentades.
6. Ho triturem tot junt fins que quedi una crema fina.
7. Ho posem als plats i ho decorem amb les fulles, les flors i les llavors i una culleradeta doli doliva.          
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                 Fran Torné

Concurs IX Marxa Terres del Gaià. patrimoni fluvial

Enguany el Concurs de la Marxa volia posar de relleu el ric patrimoni fluvial  del Gaià, que com sabeu estem treballant  Blog Patrimoni Fluvial Gaià.

El jurat l’han format Sebastià Rius, de Santa Coloma de Queralt; Helena Herranz d’Aiguamúrica, Laura Relea de Masarbornés i Eoli Cordomí de Barcelona, i els ha estat molt i molt difícil decidir-se per una sola fotografia.

Aquí teniu els finalistes:

           

Font de les Canelles, Joan Esplugas                           Resclosa de Santa Perpètua, Joana Rafecas

I la guanyadora:

       Molí Nou de Santa Coloma de Queralt, Cristina Segalà

 

El premi ha estat un conjunt de productes de les Terres del Gaià, donats pels seus productora. Fem xarxa! Fem Territori ! El Vi a Punt (Vilabella), Vinyes de l’Albà (Aiguamúrcia), Estol Verd (Rodonyà), Cervesa artesana La Sínia-Clandestines (Tamarit-Montferri); Conjunt llibres Centre d’Estudis Sinibald de Mas (Torredembarra); Ametlles i sabó artesà Els fruits del Gaià (Bràfim); salses Maria Soler (Santa Coloma de Queralt); formatge de l’Albiol; melmelades Montalegre (Pontils), Safrà colomí i gelea Al pot petit hi ha (Santa Coloma de Queralt)

 

                                   

 

 

 

IX Marxa Terres del Gaià. Visitem el nostre patrimoni (3) Tercera etapa

LA PREMSA DE LLIURA DE CAL DAVID,  DE SALOMÓ.

La premsa de Lliura també anomenada premsa de biga,  pren el seu nom de l’element  més característic , la llarga biga de fusta, anomenada pels romans praelum , que és l’encarregada de transmetre e incrementar, gràcies a la llei de la palanca, la força que es fa des d’un dels seus extrems. Lla massa a premsar se situa en un punt entremig, entre la potència i el punt de suport.

                                                

El nom de premsa de lliura ve del contrapès de pedra que hi ha a la base del cargol, o rosca . Hi ha premses de biga de tres tipus: manual, de torn i de caragol.

La premsa manual es troba documentada a la Mediterrània Oriental ja a l’Edat del Bronze  (segle IX AC)

                                                       

 

De la premsa de torn , hi ha una descripció detallada del seu funcionament en el tractat escrit pel romà M. Porci Cató (234-149 AC) “D’Agricola. La premsa es fixa sòlidament al terra; un bloc de pedra, que rep el nom de contrapès, és l’encarregat d’aconseguir la baixada de la biga amb l’ajuda d’una corda o llibant. Al Baix Gaiá s’ha trobat dos contrapesos , un a la vila romana dels Cocons, i l’altra en la del Mas de Pallarès, en el terme de El Catllar.

 

De la premsa de caragol , Heró d’ Alexandria , (10-70 A.C) en el seu tractat “Mechanica, III” , diu que aquesta és la premsa més segura i fàcil de maniobrar. En trobem a Itàlia a partir de la segona meitat del segle I, però no es generalitza el seu ús a la Mediterrània Central fins el segle III. A la Península Ibèrica,  els exemples més antics són de finals del segle II.

 

D’aquest tipus és la premsa de cal David de Salomó, que anirem a visitar durant la Marxa. Es va construir l’any 1619, segons consta gravat a la fusta d’una de les bigues, i va tenir ús esporàdic.

La premsa  consisteix en una immensa biga formada per diverses jàsseres, unides per unes argolles de ferro, dits travons, de 12 a 18 m. de llargada, encastada a la paret de manera, però , que faci possible el moviment vertical. A una distància de dos metres del mur, i damunt una pedra gran anomenada pastera, s’hi posava la càrrega, en aquest cas el raïm, col·locant-la al mig d’una corda grossa, dita llibant, enrotllada en forma d’espiral; al girar el cargol mitjançant les barres, el pes de la lliura, i de les bigues, feia que el sucs dels raïms s’escolessin pel canal circular de la pastera, que anava a para en una pica, on es recollia el vi resultant.

  Josep Zaragoza