El SIMPÀTIC BARBA-ROIG

Avui, de bon matí, mentre xarrupava el cafè amb llet, he vist al jardí de casa un petit barba-roig saltironejant entre les branques de la lantana que cau just davant de la finestra de la cuina i, sense tenir en ment l’últim episodi de “joc de trons”, he pensat,: “ja estàn aquí, s’acosta l’hivern”. Òbviament no era un pirata, sinó un petit moixó d’aspecte rodanxó un pit-roig (Erithacusrubecula) segons el nom oficial català, també conegut a Balears i moltes parts de Catalunya com rupit,i concretament a la conca del Gaià, segons el recull de noms populars d’ocells d’en Humbert Salvadó i Cabré, com barba-roig.  El pit-roig, barba-roig o rupit és un ocell un xic més petit que un pardal i bàsicament de color marronós, però amb un tret distintiu inconfusible, la cara i el pit de color taronja.  Els joves són bruns amb un pigallat groguenc. Al camp (no sé si et por fer tenint l’ocell a la mà) no hi ha manera de poder distingir els dos sexes. El cant es agradable, refilat i, diuen, planyívol. Hi ha un refrany, recollit per Anna Parés, que el considera un senyal de l’arribada del bon temps i diu:

“quan canta el rupit no tinguis flassada al llit”

Ara bé, tenint en compte que el pit-roig canta tot l’any, també a l’hivern, i que de fet és aquest un tret molt característic de l’espècie, podríem considerar la dita com un bon exemple de que no hauríem de creure a cegues en l’anomenada saviesa popular (ni en cap altre “saviesa”, és clar).

A l’estiu és un ocell molt territorial i bàsicament insectívor que viu a boscos més aviat humits, sent especialment abundant  als de caducifolis amb sotabosc ben constituït.  A les Terres del Gaià, encara que s’ha citat com a reproductor a totes les quadrícules UTM de la conca, probablement aprofitant els racons més ombrívols i humits dels boscos i parcs de terra baixa, només es pot considerar un reproductor freqüent o abundant a les muntanyes de la part més alta, podríem dir que del Pont d’Armentera cap amunt, com ara les serres d’Ancosa, Montagut i Brufaganya.

Quan arriba l’hivern, la situació canvia radicalment i hi és present i abundant per tot arreu; no només en zones pròpiament forestals sinó també en àrees periurbanes, camps d’oliveres i brolles mediterrànies a on troben diversos fruits (llentiscle, arboç, etc) per menjar. Això es perquè ens arriben milers d’individus del centre i nord d’Europa. Les recuperacions d’ocells anellats demostren que la majoria dels pit-rojos hivernants a la Mediterrània provenen d’Escandinàvia, Països Bàltics i Illes Britàniques.

Un tret molt característic i simpàtic d’aquests pit-rojos “guiris” que en ens visiten durant l’hivern és que es tracta d’uns ocells molt refiats, es deixen acostar molt (i fotografiar a plaer) i amb freqüència el veiem menjant al mig dels camins. De fet no és gens estrany que busquin apropar-se a les persones, de vegades fins i tot et segueixen una bona estona pel parc o pel camí del bosc, potser per mera curiositat o potser esperant que els hi donis alguna cosa comestible.  No he trobat cap article científic que expliqui aquesta conducta, però es vox populi en el món “moixonaire”,  que es deu a que son ocells que venen del nord,  on segons Espriu:

“on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!”

No sé si el nord es tant així, però segurament és veritat que és a on la majoria pensa que s’ha de respectar (i no torturar) els animals.

Albert Pardo

L’ocell menja-vesc

vesc1 vesc2

El vesc (Vescum album), juntament amb el boix grèvol i l’avet, és un dels símbols vegetals més característics del Nadal. Es una planta paràsita, que arrela a les branques de les alzines, els roures i diverses coníferes i fructifica en ple hivern, produint els coneguts rams de boletes blanques translúcides que col·loquem penjant al llindar de les portes i les finestres per atraure la bona sort, o allunyar la dolenta, i sota el qual, segons la tradició celta, has de besar aquella persona que vols s’enamori  perdudament de tu. Si algú ha provat aquest mètode i no li ha funcionat que no es deprimeixi , no és culpa seva, és degut a que, per tenir èxit, el vesc no l’has de comprar al “mercadillo” de Nadal sinó que l’has d’aconseguir d’un druida, el qual a més ha d’haver recollit la planta d’una alzina, en una nit de lluna plena, vestit completament de blanc i amb una falç d’or.

Com tantes altres plantes a les que la tradició atribueix propietats màgiques, el vesc ha estat emprat a la medicina popular. Conté unes substàncies, denominades viscotoxines, amb una demostrada i potent activitat sobre el funcionament del cor i els vasos sanguinis, i és possible que també tingui un efecte anti-tumoral. La creu d’aquest potencial terapèutic és la seva toxicitat, que pot arribar inclús a causar la mort. Així doncs, com va comprovar una amiga meva que va veure al hàmster de la seva filla morir en poques hores després d’haver-se menjat una boleta de vesc, és molt perillós consumir-lo, especialment el fruit, perquè és a on es concentren més els principis actius tòxics.

Doncs el cas es que la griva, el protagonista amb plomes d’aquest article, com algunes altres espècies d’ocells, sembla totalment immune a aquesta toxicitat, no només no té cap problema en menjar vesc sinó que, com indica el seu nom científic (Turdus viscivorus) o sigui, “tord menja-vesc”, aquest és un dels seus aliments favorits, De fet, en algunes ocasions s’ha vist com una griva es queda durant tot l’hivern en un arbre parasitat per vesc defensant-lo aferrissadament de qualsevol altre possible competidor.

Llegeix més

L’estornell vulgar (I)

Ja estem en plena tardor. Per això, m’agradaria parlar-vos del que és probablement l’hivernant de la Conca del Gaià més abundant i proper a nosaltres: l’estornell vulgar (Sturnus vulgaris).

estornell

L’estornell no és gaire espectacular: bàsicament de color negre i de la mida d’una merla. De fet, molta gent confon les dues espècies. Ara bé, si ens hi fixem, a curta distància, o amb uns prismàtics, veurem que té, sobretot al cap i al coll, unes irisacions metàl·liques morades i verdes, molt elegants. A més, a diferència de la merla, quan va pel terra camina en comptes de saltar. En vol, té també un perfil molt característic amb unes ales triangulars i acabades en punta. Finalment, per acabar d’ajudar-nos a la seva identificació, a l’hivern li surten unes pintes blanques per tot el cos, que serveixen per diferenciar-lo no només de la merla sinó també d’un ocell molt proper, el seu cosí germà, l’estornell negre (Sturnus unicolor), que, com podem deduir pel seu nom llatí, no té pràcticament pintes.

Fins no fa gaire l’estornell vulgar era, a Catalunya, un ocell exclusivament hivernant i rebíem exemplars del centre i nord d’Europa. Durant les tres últimes dècades, però, ha seguit un fulgurant procés d’expansió com a reproductor, molt ben documentat, que l’ha portat a colonitzar pràcticament tot el país. La primera cita de reproducció al Baix Gaià data del 1973, a Creixell concretament. El 1974 és citat per primer cop a la Baixa Segarra, a Santa Coloma de Queralt, però de seguida, en un mapa de distribució del 1976, ja apareix ocupant tota la conca del Gaià.

Es tracta d’un animal molt antropòfil, molt lligat als humans, als ambients agrícoles i suburbans. De fet, la gran majoria del nostres estornells residents fan el niu a cavitats dels edificis o sota les teules de les cases. Menja una mica de tot, tant insectes i altres animalons com fruits i llavors. Per això, tant podria ser considerat beneficiós com perjudicial pels conreus. Als països mediterranis, però, donat que és més abundant a l’hivern, sembla ser que no és gaire estimat pels pagesos. Com a prova em remeto al poema de Celdoni Fonoll:

L’estornell és una plaga
a la vinya i l’olivar
on endrapa de baldraga
Mig camperol, mig urbà

Tampoc manté bones relacions amb els serveis de neteja de les ciutats. Els milers i milers d’estornells que ens arriben a l’hivern, que s’alimenten bàsicament als camps, han agafat el costum d’anar a dormir, i a defecar, als arbres de les places i parcs del centre de les ciutats. Segurament ho fan perquè allà es troben a resguard dels depredadors i troben la temperatura urbana un xic més elevada, però realment suposen un important problema d’higiene pel mobiliari urbà i una amenaça directa pels vianants. Com comprovareu si passeu una tarda d’hivern per la plaça Imperial Tàrraco de Tarragona, s’intenta dissuadir als estornells de les seves intencions amb el recurs, un tant “gore” de passar per megafonia, i a tot volum, gravacions d’estornells agonitzant sota les urpes d’un falcó. El problema és que, com passa en tants aspectes de la vida, els ocells s’hi acaben acostumant o descobreixen que tot és un muntatge.

Per compensar-nos d’aquesta mala acció, s’ha de dir que, abans d’ajocar-se als arbres, aquestes enormes concentracions d’estornells formen, com segurament tots heu vist alguna vegada, uns autèntics núvols negres que fan i desfan figures espectaculars al cel del capvespre. L’explicació de com aquests estols formats per milers d’exemplars es mouen tant coordinadament que semblen actuar com un sol individu ha estat un repte pels científics. La solució a l’enigma, en un altre capítol.

Avui vull parlar de l’extraordinària capacitat de vocalització d’aquest ocell. Com sabeu a la majoria de les espècies d’ocells els mascles canten, especialment durant l’època de reproducció, per tal d’assenyalar la possessió d’un territori. Els estornells mascles tenen dos grans tipus de cant: el denominat “xiulat” que va destinat als altres mascles i té un sentit pròpiament territorial i el “refilat” que serveix més aviat per atraure a les femelles. Per a una femella d’estornell quant més divers sigui el seu cant “refilat” més atractiu serà un mascle. Com ràpidament haureu deduït els mascles d’estornell s’esforcen en oferir els cants més originals i variats possibles. Amb aquesta pressió, els estornells no han dubtat en saltar-se sense cap mirament els drets d’autor i plagiar descaradament, a falta d’inspiració pròpia, el cant d’altres espècies d’ocells. Així que la dinàmica de l’evolució biològica els ha portat a convertir-se en uns grans imitadors. Però no només imiten els sons naturals. Poden incorporar al seu cant sons d’origen humà, ja hem dit abans que són molt antropòfils, com ara clàxons de cotxes o sirenes d’ambulància. Diuen que a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial eren odiats pels soldats doncs imitaven el so d’un obús caient.

Però potser l’anècdota més curiosa respecte a la capacitat vocal d’aquesta espècie es la de l’estornell de Mozart. Mozart, que com tants genis de la història, sigui dit de pas, era un amant dels ocells, es va comprar un estornell com a mascota el 27 de maig de 1784 (ho va escriure al seu diari). En un apunt del mateix llibre, el músic assenyala que l’ocell va imitar l’inici del tercer moviment del seu Concert per piano nº17 en sol major, K453, però amb dues petites variacions que va transcriure (un calderó a l´últim temps del primer compàs i un sol sostingut en lloc de natural al segon compàs) afegint el comentari afalagador per l’ocell de “això ha estat bé”.

notes

Diuen inclús, els músics entesos, que la seva obra “Una Broma Musical” (K.522) es basa en el cant variat i una mica caòtic de l’estornell. El cas es que l’estornell en qüestió, no he sabut trobar si tenia nom propi, va morir el 4 de juny de 1787 i Mozart el va enterrar al jardí de casa seva i li va escriure un poema commemoratiu, un fragment del qual, com a comiat de l’article d’avui, m’he atrevit a traduir al català (des d’una traducció anglesa de l’alemany original)

Descansa aquí un estornell
Tot ell era un desgavell
Que al cim de la seva vida
Sense cap altre sortida
Va trobar un dia la mort…

Dia dels ocells a El Catllar

Dissabte, 3 d’octubre, des de La Sínia i l’Ajuntament del Catllar, ens hem volgut sumar a la celebració internacional del dia dels ocells, amb l’organització d’una jornada, aquesta vegada al municipi del Catllar. Els darrers anys, anem fent algunes d’aquestes accions, com ara la celebració del dia mundial del medi ambient, de manera itinerant per diversos municipis del Gaià, per tal de fer més propera aquesta acció a la gent del Gaià.

L’activitat d’aquest dissabte ha consistit, primer, en una jornada d’anellament, coordinada pel Miquel Àngel Garcia. Gràcies a les seves explicacions, i les del seu fill, hem conegut millor la feina d’un anellador i hem vist com s’anellen les diferents ocells. L’activitat s’ha realitzat a l’entorn de la zona humida de la resclosa de la fàbrica del Catllar, i hem pogut veure espècies tant diverses com el raspinell, el tallarol de casquet i el pit-roig, o barba roig, com n’hi diuen al Baix Gaià.

A continuació, a l’ermita de Sant Ramon, l’Albert Pardo ens ha presentat els resultats de la seva experiència fent el seguiment d’ocells comuns a diversos punts del Baix Gaià, sobretot a la desembocadura i a l’àmbit dels Muntanyans. És un seguiment metòdic que ajuda els científics, a conèixer millor la situació de les poblacions d’ocells a Catalunya. I a nosaltres, quins ocells viuen al Gaià.

Héctor Hernàndez

ac9 ac1ac5 ac4

Fotografies © Marc Padrell, Judit Canela, Hèctor Hernàndez.