El futur de les Terres del Gaià

El primer que vaig conèixer del Gaià, ja de ben petita,  va ser la desembocadura, una zona d’aiguamolls envoltada de canyesque poc feia pensar en un riu.Més endavant, després de recórrer tot el tram baix i arribar fins a l’embassament del Catllar, vaig entendre perquè la llera del Gaià s’havia convertit en un camí sec. Força més tard, sobretot gràcies a les successives “Marxes per les Terres del Gaià”, vaig descobrirel Gaià alt i mig on el riu et sorprèn amb paisatges impressionants com el del meandre de Santa Perpètua de Gaià. Avui, gràcies continues actuacions de millora de l’entorn, el tram baix del Gaià ha canviat molt i ja deixa entreveure el riu que hi ha més amunt. Aquesta millora de l’espai juntament amb la xarxa de camins que s’ha anat desenvolupant al llarg de tot el riu, ha acostat la gent al Gaià, donant-lo a conèixer tot aprenent a apreciar els valors naturals que tenim a tocar de casa. A més dels valors naturals, darrerament també s’estan duent a terme activitats per difondre el ric patrimoni social i cultural lligat al Gaià, com els castells i molins que s’alcen a banda i banda del riu al llarg de tot el seu recorregut. Així mateix,la llista de productes amb el que podríem anomenar “denominació d’origen Terres delGaià” no para de créixer, potenciant el valor del comerç local. Tota aquesta activitat al voltant del riu s’ha anat desenvolupant buscant la complicitat de la gent que hi viu aprop i ha contribuït a crear o enfortir un llaç entre el Gaià i la seva gent. A mida que l’hem anat coneixent ensl’hem fet més nostre i ens hem adonat de la importància de conservar i potenciar els seus valors. Ara cal que aquesta empenta no s’aturi.Cal continuar treballant per enfortir i mantenir viva aquesta xarxa social que s’ha creat al voltant del riu per tal de consolidar-lo com a element vertebrador de les Terres del Gaià.

Alba Muntadas

14274471197_d9ba8b15c1_z13900290915_df9b061eab_zdesembocadura14052171188_3b94aa4d14_z

La recuperació del safrà a l’Alt Gaià

El safrà és una espècie utilitzada principalment a la cuina mediterrània i oriental des de fa segles.

Es poden trobar referències històriques que relacionen el safrà amb l’Alt Gaià des de l’Edat Mitjana. El record de les taules del safrà de la plaça d’avall de Santa Coloma de Queralt on es marcaven els preus prova que va ser un dels mercats del safrà més importants d’Europa durant molts segles. A la Història de la vila de Santa Coloma de Queralt de Mossèn Joan Segura1 ja se n’hi troba alguna referència i actualment els historiadors Pere Verdés Pijuan2  del CSIC i Jaume Martell Gassó, el nostre historiador local, hi estant investigant.

La flor del safrà té els pètals de color lila, els estams de color groc i els tres característics estigmes de color vermell. Aquests últims, un cop assecats, són els que constitueixen la tan apreciada espècie, que es paga a milers d’euros el quilogram. És una planta plurianual que es planta entre juliol i setembre, floreix entre finals d’octubre i novembre, i es recull manualment, flor a flor. Durant el temps de floració, cada dia al dematí es cull i, també manualment, cada tarda s’esbrina, és a dir es separen els estigmes de la resta de la flor per després posteriorment assecar-los per poder conservar-los i envasar-los per al seu consum.

A la capital natural de l’Alt Gaià durant el segle XX el conreu i la comercialització del safrà s’ha anat perdent progressivament i només la constància d’unes quantes famílies que mai l’han deixat de conrear ha permès mantenir-ne una petita producció. Actualment costa d’imaginar els camps dels afores de Santa Coloma de Queralt o de Les Piles de Gaià tenyits de verd i lila pels volts de Tots Sants, però ens agrada somniar que potser el futur de nou ens hi portarà.

Les terres i el clima de l’Alt Gaià són molt bones per obtenir un safrà d’excel·lent qualitat. En els darrers anys aquest conreu s’està reintroduint -de moment encara de forma gairebé testimonial- amb la intenció de que en el futur aquesta flor tan bonica ens torni a portar riquesa. De manera que al seu voltant es pugui desenvolupar a més d’un complement a l’agricultura iniciatives emprenedores que incorporin també aspectes històrics, gastronòmics, turístics, pedagògics, medicinals i culturals.

Des del grup de Santa Coloma en Transició i la Fundació Quer Alt ens agrada de fer-ne difusió i volem esperonar a més persones a que s’involucrin per a fer possible, entre totes, que el safrà torni a ocupar el lloc que es mereix al nostre poble i en tot l’àmbit de la conca alta del riu Gaià.

L’Alt Gaià va ser i pot tornar a ser terra de safrà!

1: http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Segura_Valls

2: http://digital.csic.es/handle/10261/54211

Pilar Calçada, Antoni Rius (Santa Coloma en Transició i Fundació Quer Alt)fotobloc fotoblog2

Fotos de Jaume Martell

Taula Rodona “De la terra a la taula, l’alimentació de proximitat i els nous paradigmes de relació entre producció i consum”

Taula rodona

De la terra a la taula,

l’alimentació de proximitat i els nous paradigmes de relació entre producció i consum


Santes Creus. Dissabte 6 de desembre, 18h – Palau de l’Abad

Taula:

Moisès Virgili: celler-agrobotiga 9+ (La Nou de Gaià)

Joan Cartanyà: Aromis (Montblanc)

Bernadette Farriol: MM-iK (la xarxa)

Jorgina Florejachs: cooperativa de consum La Senalla (Baix Gaià)

Miquel Àngel del Castillo: Les Clandestines (Montferri)

Objectius:

Trobar en diferents sectors, àmbits, i accions de persones que implicades en la cadena de comercialització de productes agrícoles, unes bases per iniciar una xarxa de impuls al Gaià.

Mostrar experiències encarades a apropar els consumidors i els productors.

Determinar les principals problemàtiques que dificulten els canals curts (en nombre d’intermediaris i en distància).

Elaborar propostes per a millorar la col·laboració i cooperació dels agents implicats.

 

SALVADOR PALAU RAFECAS, Santa Coloma de Queralt, 1948

Coneix els protagonistes del territori

Qui és en Galo ? doncs tot va començar quuan en Galo feia de paleta, i li agradaven – i li agraden – les pedres, però també era, i és, un aficionat a la fotografia i un enamorat de la terra…

De ben jove ja participa en algunes associacions i entitats, és allò que avui en diríem un“dinamitzador” natural, amb una curiositat sense límits, i ganes de marxa, i algunes vegades una mica de “brega”, i és que feia de “Satanàs” als Pastorets, boxa i castells (De la Jove) (http://usuaris.tinet.cat/jde/biograf.htm con. 2014-07-31)

En Galo comença a fer fotografies, sobretot d’esglésies romàniques, a la Conca de Barberà i després a la resta de Catalunya. Aprofita vacances i caps de setmana, de vegades amb amics i família. D’altres vegades sol, amb el gos, i dormint al ras o al cotxe.

De fet, no només fa fotografies, sinó que aconsegueix recollir una important col.lecció de fotografia antiga d’arquitectura i paisatge rural sobretot, però no únicament.

Ja hem dit que li agraden els edificis històrics; sobretot uns de concrets, els molins. I va fotografiar, inventariar, documentar, els molins fariners de Catalunya, mooooooolts, tots els que ha pogut trobar. Els seus estudis ens han servit de guia als aprenents que venim al darrera; he d’admetre que fins que no vaig topar amb 800 molins fariners de Catalunya : des de El Sènia i l’Algars al Cardener-Llobregat” [i], d’en Galo, no tenia la més mínima idea de com funcionava un molí. Ell em diu que s’hi va interessar perquè trobava que eren uns edificis situatts a molta alçada respecte al riu, i es preguntava si pujaven l’aigua a “galletes”, més o menys com jo, per sort els seus estudis ens ressolen el dubte. No en va tenir prou amb els molins, però, i va continuar fent fotos, documentant edificis i fets històrics, i escrivint, perquè les seves ganes de saber no s’aturaven. Col.laborà en l’elaboració del patrimoni arquitectònic de Catalunya , també en la investigació toponímica per als mapes del Servei cartogràfic de la Generalitat. Va fer un recull dels renoms de les cases de Santa Coloma, col.laborà amb els Amics del Romànic…no hi cap en aquesta pàgina tot el seu CV. Cal destacar que, de la mà d’Albert Manen fou pioner, el 1981, a estudiar i divulgar els fets de la Guerra Civil a la Conca de Barberà.

El Galo també ha estat assessor de restauradors de molins, ha fet xerrades, ha escrit articles (el primer l’any 1976 en castellà, al Correo Catalán), ha practicat la història local; personalment li agraeixo els seus estudis sobre la conca alta del Gaià, molins i torres, llegendes i història. Però, sobretot, ha estat i és, un home planer, afable i molt savi… una bona companyia a les Marxes del Gaià !!

Li preguntem, Santa Coloma és Baixa Segarra (comarca geogràfica però no política) o Conca de Barberà ?

Administrativament som Conca de Barberà, però hi ha una reivindicació més o menys generalitzada de la denominació de Baixa Segarra, de la qual no en sóc gens partidari. El més lògic és la denominació d’Alt Gaià, referència a raons de l’entorn natural molt menys discutibles que raons administratives o polítiques.

I per què Galo ? Doncs, és el renom de la casa.

Els llibres del Galo : http://usuaris.tinet.cat/jde/galo.htm

[i] PALAU RAFECAS, S. (1994) Santa Coloma de Queralt: Museu-Arxiu Comarcal de Montblanc “800 molins fariners de Catalunya : des de El Sènia i l'Algars al Cardener-Llobregat”

Galo

 

Les Coves Roges i la llegenda del Diable

A finals del segle XIX i a principis del XX molts excursionistes recorrien les zones rurals del país empesos per l’anhel de conèixer aquella Catalunya que no havia canviat amb la industrialització ni amb els vents que portaven modes que havien modificat el paisatge humà de les ciutats. Amarats del romanticisme de l’època, cercaven aquella essència, pretesament estàtica, del sentir del camp. Amb aquest objectiu el metge Pau Teixidor i Tarrida, nascut a Sant Boi de Llobregat el 1847 però instal·lat a Rodonyà almenys des del 1875 fins a la seva mort el 1907, va promoure l’excursionisme pels municipis de l’entorn. Coneixem algunes de les seves cròniques gràcies a la publicacions de l’època del Centre Excursionista de Catalunya (CEC).

Doncs bé, el nostre protagonista havia sentit parlar tantes vegades de les Coves Roges, prop de Vespella i a tocar del Gaià, que tenia moltes ganes d’anar-les a veure. Un veí de Montferri, poble que llavors era conegut amb el bonic nom de Puigtinyós, es va oferir a acompanyar-lo. La seva dona era filla de Mas d’en Blanch. Amb la companyia d’un soci del CEC ja tenim la comitiva trescant per aquests camins un dia d’estiu de principis de segle XX. Sortiren a les nou del matí amb dos cavalls, el Ninus i l’Andarín, des de Rodonyà. Passaren per Montferri, el casalot de la Polla Rossa, Mas d’en Figueres, Mas Cadernal i Mas d’en Blanch. D’aquest Mas s’uniren al grup el pare i un xiquet.

Arribats a les Coves queden meravellats i els acompanyants aporten informacions de gran interès. La Coves són del Pansit, que viu en una caseta a tocar, amb un gos. El conjunt de coves formen una paret d’uns 35 metres d’alçada per 200 de llarg. Una de les coses que més crida l’atenció a Pau Teixidor és la rica fauna:

Pochs són els foradets y escletxes en que no hi facin niu una o altra au o aucell. Aixís és com se veu als pardals tordals, pàsseres, orenetes, roquerols, falsies, etc., viure y xoplujar-se sota’1 mateix rasser ab els corbs, esparvers, òlives, muçols, etc., séns que cap dels ignocents aucellets hi prengui mal; qual secret està en l’astucia que tenen aquests pobrets en niuar y ficar-se no més que en els forats molt amagats y petits. També crien allí abundancia de ratapeixets; però qui s’emporta la palma de les cries són les abelles, quals riques y temptadores bresques són allí fruita prohibida pera l’home.

Un dels guies va fer adonar a la comitiva l’existència d’unes estaques encantades. Eren les estaques del diable!

Ens preparàvem ja pera baixar, quan el guia, a propòsit de les abelles, ens preguntà si’ns haviem adonat de les estaques encantades. «Les estaques encantades?» férem nosaltres. «Sí, les estaques del diable. Que pot-ser no’n saben res, vostès?» «Fins al present, no.» «Segueixin -me, donchs, ab la vista, y, si no m’erro, ne veurem cinch.» Efectivament, no’n mancà ni una pera que, en distints punts, comptessin fins a cinch estaques entatxonades en aquelles enlairades voltes. Y no podent nosaltres atinar de cap manera com la mà de l’home havia pogut servir d’instrument pera clavar-les-hi, ab tota l’amabilitat del món ens contà la següent y curiosa rondalla:

«Una vegada s’escaigué a trobar-se aquí, tot sol, un xiquet d’una de les masies de l’entorn, y mentres contemplava embadocat, el goig que feya aquella munió d’aixams d’abelles y frisava, de segur, per l’impossibilitat en que’s veya d’escursar les distancies y poder escorcollar els caus, sense saber com; se li presentà un senyor, ben arreglat y molt ben vestit, qui ab veu amorosa li féu aquesta interessant pregunta: «Que t’agradaria menjar d’aquestes bresques, nen?» «Prou; però no’s poden heure.» «Donchs mira: te’n vas a cercar una caldera y veuras com l’omplirem y podras atipar-te’n.» El nen, mig esporuguit ab la sobtada presencia d’aquell home, y mig esperançat de ses dolces paraules y afalagadores promeses, no sabia què fer-se. Per fi’s decidí y marxà, tornant al cap d’una estona ab una caldera que havia emmatllevat en un mas proper.

»Llavors, l’aixerit senyor, carregant-se a coll al nen y a la caldera, d’un bot s’en filà dalt d’aquelles voltes, crestà una rocosa arna, ficà la mèl a la caldera y clavà una estaca al forat. Tot seguit, ab esfereidora lleugeresa, volaren a una altra arna; ab la mateixa destresa’n tragué la mèl, la col·locà a la caldera y tapà’l forat ab una altra estaca, repetint igual operació fins a cinch vegades, que representen les estaques que’s manifesten encara.

»Un pich plena la caldera, d’un salt se plantaren baix. «Ara d’aquesta mèl se n’ han de fer quatre partions, senyor;—una pera mi, una pera tu, una pera l’amo de les arnes y l’altra peral qui t’ha deixat la caldera. Ja les pots fer tu mateix.» El pobre nen, com que encara li durava 1’esglay, no sabia quin partit pendre. Més, instigat repetides voltes, per fi, acotant-se a la caldera, digué: «Donchs, si’n tinch de fer quatre parts, lo mellor serà que hi faci una creu»… Y li féu. No sentí cap més paraula ni resposta; aixecá’l cap, y no vegé ningú… Aquell home s’havia fos com el fum… Era’l diable.»

Déu ni do! Quins temps aquells quan les llegendes passaven de pares a fills… o d’avis i néts… o de nadius a excursionistes! No hi havia televisió, ni tablets, ni uatzaps. Només la paraula!

Per cert, després d’explicar batalletes de lladres que s’amagaven a les Coves, l’excursió acabà com havia començat, deixant els acompanyants als seus llocs d’origen. I el nostre amic Pau publicà la crònica al Butlletí del CEC número 79 (pàgines 201-213), corresponent a l’agost de 1901 (http://ddd.uab.cat/pub/butcenexccat/butcenexccat_a1901m8v11n79.pdf).COVES ROGES coves

Jordi Suñé Morales

Historia del Molí del Mig o de Pontarro de Salomò, partida de la Polla Rossa

El origen de este molino harinero probablemente se sitúe antes del siglo XII, ya que en esa época aparecen varios molinos en la orilla del rio Gaià, que marcaba la frontera con el territorio sarraceno al inicio del siglo XI.

En el “Compendium abreviatum”, copia de Fra Salvador fechada entre 1413 y 1430 consultada en el archivo de Santes Creus dice en latín:

“Recibe el dicho monasterio una ración cuartera de cebada como censo anual todo esto es por el dominio útil del dicho molinero (Molendini) llamado Antonius Urgel y el Molino (molinavo) llamado d’en Pontarro. Situado dentro de los límites de dicha cuadra llamada Manso d’en Bru.

Este cobro se hace cada año el día de la asunción en el mes de Agosto (Festo Beata Maria) (Mensisi Augusti ) 1368″.

Por algún otro documento sabemos que el manso de Mas Bru era la actual masía de la Pollarosa, que data de estos mismos años y se encuentra aproximadamente a un kilómetro por encima del Molí del Mig.

600 años en funcionamiento

Este molino continuó trabajando para la población civil y religiosa mucho después de la expulsión de los sarracenos y hebreos, hasta la década de 1920, fecha en que quedó definitivamente abandonado.

Entre las causas de este abandono destacan las batallas de la Tercera Guerra Carlista, especialmente la de Vilabella el día 18 de mayo de 1874, en la que los carlistas derrotaron a los liberales en los terrenos mismos del molino en una batalla aun recordada por varios cronistas de esta guerra.

Las riadas pasan factura

A esto se añadieron las enormes riadas de los años 1890, 1892, y que fueron cubriendo de arena y lodo todo el edificio que ya había perdido sus tejas y sus vigas, seguramente transportadas para ser utilizadas en alguna nueva construcción.

Todos estos desastres hicieron descender la población, lo que a su vez derivó en un menor consumo de harinas y el abandono definitivo de este molino hidráulico harinero
La edificación del Molí del Mig se basó en la normativa existente en el siglo XIV que preveía minuciosamente los detalles sobre construcción de ingenios hidráulicos como este, por ejemplo el grueso y el diámetro de la muelas y su calidad, aunque esta norma fue cambiando siglo a siglo y la muela que hoy tenemos es la que se utilizaba en el siglo XIX, traída desde el sur de Francia.

Se determinaba en esas normativas el grueso y el material utilizado para la construcción de las paredes de los molinos, tenían que disponer de al menos 7 palmos (196 cm aproximadamente) para poder soportar el empuje y la presión del agua y el material tenía que ser piedra y mortero de cal. También se especificaba el tipo de “ Cup” que se debía construir y su forma.

Un descubrimiento entre la maleza

Al adquirir la propiedad no sospechábamos la existencia de la antigua cámara, simplemente nos propusimos a quitar la maleza que había invadido el terreno usando unas tijeras de jardinería, y entonces descubrimos que la construcción se alargaba más allá de lo que en un principio ocultaban las hierbas.

Con gran curiosidad continuamos abriéndonos paso entre las plantas que se entrelazaban y encontramos el antiguo molino en parte cubierto de arena y semiderruído. Desde ese momento nos dedicamos en cuerpo y alma a su reconstrucción. Hemos utilizado únicamente las piedras que encontramos a su alrededor, uniéndolas con mortero de cal.

Para encontrar el Molí del Mig se puede bajar desde la masía de la Pollarossa por el camino del mismo nombre en Salomò hasta encontrarlo al lado del Río Gaià. O desde Vilabella a Salomó por el “Carrer del Moli del Mig”.

Alicia y Luis Gueilburt
Moli del Mig Salomó

El Gaià és xulo, xulo, perquè sí! L’Anna ens parla de la V Marxa.

L’Anna és una veterana en les Marxes del Riu Gaià, la primera marxa la va fer amb 6 anys i des de llavors cada any, sense fallar-ne ni un. Ara amb 11 anys li hem demanat que col·labori en el “Riu Emmurallat” i ens expliqui com ha viscut la marxa d’enguany.

*******************************************************************

Aquest any ha estat un any diferent. El recorregut del segon i tercer dia han canviat, no sé si cap a millor o cap a pitjor, a mi m’agradava més el recorregut dels altres anys perquè el primer dia era el més llarg i el segon i el tercer dia eren més macos i relaxats. Ha sigut xulíssim i diferent, no ens va ploure, bién!!!, va fer molt de sol, fins i tot una mica massa.

Hi havia llocs que havíem de passar per vores estretes per damunt del riu, altres que havíem de descalçar-nos o creuar amb sabates de riu, cosa que va bé perquè et refresca els peus. La primera nit , a Querol, a la casa de colònies vam dormir bé, no estàvem sols com els altres anys, sinó que hi havia uns ciclistes que també dormien allà. Vam tenir pica-pica a la plaça que va estar molt bé.

S’ha de reconèixer que aquest any ha vingut molta més gent, hi havia molts pares i nens de Santa Coloma que ens van acompanyar el primer tram, fins i tot uns pares que van portar un bebè.

El tram del segon dia potser va ser el més pesat i menys xulo, ja que va ser el més llarg. La segona nit a Vilabella no va anar tampoc malament, almenys no hi havia petards.

L’últim dia, que el vam fer amb els de Vilabella també vas ser xulo però es va fer pesat amb tantes persones, hi havia massa tros de carretera i poc de riu, s’ha de reconèixer almenys que teníem avituallaments. Els fideus de l’hort de la sínia estaven boníssims o jo tenia una gana que em moria, aprofito per felicitar als cuiners!! És un lloc preciós. El tram final que és el caminet que porta fins la platja és molt maco. Fa llàstima que per uns quants metres el riu no arribi al mar.

Visca el Riu Gaià i les seves terres!!!!

Anna Saumell Cabré

El riu que crea sinergies i dóna peu a noves propostes. V marxa de les Terres del Gaià (IV)

De Santes Creus a Vilabella

Al Casalot fem parada i fonda. Sort dels amics que no han pogut anar a caminar i ens rebem amb la taula parada!! Dinem. Cafès. Terrasseta. Primeres baixes. Camí cap a Vilabella. L’albereda de Santes Creus, les arbredes d’Aiguamúrcia i Vila-rodona, ponts de fusta, riu, el cotxe damunt de la caseta de pagès, Bràfim i Vilabella. Vi Camí de la Font. Peus inflats, molt cansament i molta gana. Algú se’ns ha despistat però ens torna a trobar, just a punt de la dutxa i un bon sopar que supervisa l’Anton Rafí que no s’ho ha volgut perdre. El poliesportiu serà l’hotel. Dormir, esmorzar i arrencar.

De Vilabella al mar

Se’ns afegeix un grup molt nombrós de Vilabella. Sumar sinergies. Renau. El Catllar i el miserable cabal ecològic que ens regalen els propietaris de Repsol que viuen en l’opulència i en el benefici permanent. Això sí, enguany podem gaudir de la zona humida recuperada, a peu de l’antiga fàbrica; hi ha ànecs, molta aigua (bé pel que estàvem acostumats, snif) i fins i tot una tortuga. Si amb aquest fil d’aigua intermitent hem aconseguit aquesta vida… El Gaià té molt de futur i passa per la gestió pública de l’aigua, respectant els drets de les comunitats de regants. Un petit descans a la Torre d’en Guiu amb bocata i tot, fins i tot pels que no tenen gana. I tornem a arrencar, deixem enrera el riu, que amb un fil d’aigua intenta retrobar el mar, i pugem cap amunt. Bosc degradat. Sant Simplici, un mirador del nostre mar. Gent del Baix Gaià caminant. Som tants que la corrua s’allarga…i fa calor… I ja som a Ferran, i de seguida Tamarit. Tornem a gaudir d’una mica d’ombra i resseguimt els últims passos del Gaià per una zona, just abans de la desembocadura, també recuperada. Ja arribem a l’Hort de la Sínia, on aquests grans cuiners, amics, família i incondicionals ens esperen amb un fideuejat excel.lent. Tots treuen en cap per dinar!! El Pep del Catllar ens explica coses dels gravats del Pujol Rodó i del Coll de Creus.

A la desembocadura del Gaià, final de la V Marxa, maig 2014

Desembocadura

I un any més, després de dinar, lectura del manifest a la desembocadura, amb banyet de nens i no tant nens. I tothom va marxant, però els últims, tot recollint, acabem sortint a la tele, la TAC12.

“Durant vint anys vam viure d’esquena al riu. El vam convertir en un abocador en la seva part baixa i vam despoblar l’Alt Gaià. Ara, el riu ha esdevingut un tret d’indentitat d’aquest territori ubicat entre el Penedès i el Camp, entre la Segarra i el mar. El riu connecta tres comarques administratives, ajunta caminadors de diferents pobles, atreu ciclistes, inspira a poetes, dóna nom a desenes pobles, associacions i projectes. El riu crea sinergies i dóna peu a noves propostes. Cada vegada el riu és menys aigua i més territori.” I cridem, junts, plegats, a l’uníson, emocionats: “Llarga vida al riu Gaià i les seves Terres! Salut i Gaià!”. Emocions compartides. Hem estat riu per uns dies, potser per sempre. Hem desembocat al mar i els nostres camins se separen. Potser només per uns dies.

Cal donar les gràcies a tots els companys i companyes que d’una manera o altre ens han ajudat a fer possible la Marxa, aquesta Marxa que és molt més que caminar. I donar els gràcies als Ajuntaments, que vinculats al seu riu, ens han donat un cop de mà: Santa Coloma de Queralt, Les Piles, Querol. El Pont d’Armentera, Aiguamúrcia, Vilabella, El Catllar i La Riera de Gaià.

Jordi Suñé Morales

Per arribar-hi haurem de baixar i tornar a pujar. V marxa de les Terres del Gaià (III)

Querol

Per arribar-hi haurem de baixar i tornar a pujar. El riu de caminadors s’ha desfet i cadascú s’ha retrobat amb el seu propi ritme i les seves forces. Quan arribo al cim –restaurant Sant Jordi- el poble ha estat ocupat per la meva tribu: persones vingudes d’arreu del Gaià que vesteixen una samarreta lila, barret i pantalons de coloraines. L’ajuntament ens rep i compartim impressions del viatge. Ens espera la casa de colònies situada al costat de l’església. Bon àpat i bona sobretaula. La lesió de l’Antonio, el nostre cuiner i animador de capçalera, ha fet que haguem de cercar alternatives. Sort que el nivell ha continuat ben alt. La nit acollirà els somnis dels caminadors. Esmorzar potent i nous xirucaires que s’afegeixen al grup. Hi veig el Conurva, la Bernadette i uns amics que l’acompanyen. De Querol al Pont d’Armentera el camí ha estat senyalitzat recentment. Encara queda molta feina a fer. Hi ha alguns punts que s’han de condicionar. L’Enric ens ho explica i tots hi posem cullerada. Passem per Mas Boixanc i se’ns entelen els ulls de tristor en veure el seu estat d’abandonament. Quan travessem el riu passem moments de perill. Baixa força aigua. L’any passat encara va ser més espectacular ja que plovia. Pugem un esgraó de la Serra del Lluïsot i, mirant enrere, ens adonem que el riu ha esdevingut un riu d’arbres: el verd clar del bosc de ribera es diferencia perfectament del bosc mediterrani que l’envolta. Fa meandres i es perd en l’horitzó. Pugem i baixem per la muntanya. Arribem als dos pins gegants. Ens hi abracem. Pas difícil entre la roca i un toll d’aigua misteriós, selvàtic. Passat l’ensurt el bosc es torna espès. Trobem l’antiga central elèctrica de Querol i dels pobles de la rodalia. Sèquies i rescloses.

Entre Querol i el Pont d'Armentera

El Pont d’Armentera

Al Pont ens esperen amb la megafonia posada. Entrem pel carrer dels Estenedors. Sardanes i un petit refrigeri. Fotografies i paraules encoratjadores. Ens demanen que no ens aturem, que fem via, que fem just per dinar. En passar pel cafè, però, no ho puc evitar. M’encanten aquests antics espais de sociabilitat. Hi entro. El camí fins a Santes Creus permet adonar-nos de les grans planes conreades. Fan molt de goig. El bosc de ribera protegeix la silueta del riu. Apropar-se a Santes Creus caminant, a poc a poc, és de les coses més boniques de l’excursió. Sembla que les converses minvin i que cadascú agafi el ritme del seu pas, lliurement. El sol crema. La vinya és omnipresent. L’Albert d’Altafulla aprofita algun embús per mirar ocells amb els prismàtics.

Entre camps sembrats i boscos, comptant castells. V marxa de les Terres del Gaià (II)

La Baixa Segarra

Camps sembrats, hortets a tocar del riu. Camí i senyals que ens porten cap al mar. El grup s’estira i sembla que agafem velocitat. Però, no. A cada revolt s’amaga una sorpresa que convé comentar amb el veí i, si és possible, desviar-se una mica del camí per guaitar dins d’un pou de glaç, un antic molí o pujar dalt d’una roca que permet unes vistes fantàstiques. Paro la orella i escolto la conversa entre l’Hèctor i l’Antoni: Santa Coloma en Transició prepara uns camps de treball de cara a l’estiu per a fer actuacions de millora al camí que porta a la resclosa. Els projectes també caminen amb nosaltres cap a la desembocadura. Es coneixen, dialoguen, troben punts en comú i sorgeixen idees de col·laboració. Les planes de la Baixa Segarra ens porten –sense que s’hagi produït cap baixa- a Pontils.

Pontils

Abans d’arribar-hi voltem cap al Torrent de Biure passant pel Mas del Tous. No és un tomb banal. Arribem a un espai d’una pau de postal. El riu planeja entre els arbres fins que de sobte la muntanya s’acaba i l’aigua cau lliurement uns metres fins a caure al Toll de la Resclosa. La vista des de dalt és molt bonica. Fetes les fotografies pertinents, pugem per tal de salvar la muntanya escarpada. Arribem al cap de poc a Pontils triomfants, fa baixada. Un gran casalot, can Rossell, atreu les mirades dels caminadors. El rellotge solar ens indica que anem la mar de bé, que no ens cal res més que anar fent. A la plaça Major, petita parada i seguim.

Es respira alegria. Com diu el manifest llegit no caminem “pas per nostàlgia. Hi som pel plaer de convetir-nos en riu, en riu de gent que acompanya l’aigua en la seva baixada fins a les terres planes. No ho fem per recordar que un dia aquests pobles van ser. Caminem pel present: pel gaudi d’anar a peu i ser Terres del Gaià. I ho fem per reivindicar aquest tros de món. Som aquí pel futur.” Doncs bé, esperem que en el futur el tram que vam fer per carretera des de Pontils fins a meitat de camí de Santa Perpètua del Gaià el puguem fer per camí.

Santa Perpètua de Gaià

Sta Perpetua de Gaia

Diuen que el primer tram de la marxa és el més espectacular. Si teniu algun dubte aneu a Santa Perpètua i no pareu fins al Pont d’Armentera: castells, natura, antigues construccions hidràuliques, flora i fauna de reportatge de diumenge a la tarda. Santa Perpètua, des de sota, des del camí que va de la resclosa del Molí del Soler als hortets, fins a la Font del Vadó, on dinarem, és espectacular. L’església i una torre –restaurada- de l’antic castell coronen un poble urbanísticament peculiar. Les pujades i les baixades dels seus carrerons descansen a tocar del riu, amb un bosc de ribera, uns antics rentadors i una esplanada on dinar i fer la migdiada. Dinem, compartim i algú aprofita per tancar els ulls. Mitjons estesos i xiruques sense peus. Resseguint el camí de l’Estret de Roques Altes no podem deixar d’aturar-nos i mirar enrere per contemplar el poble que deixem. El Molí de Seguer ens indica que som a mig camí de Querol. A Cal Camadall ens surten a saludar. Sentim la presència del Gorg Negre, l’estret on volien instal·lar l’embassament del Gaià. Ja divisem Querol, sota el Montagut, amb el seu castell i els records de lluita veïnal contra un projecte que pretenia construir 1000 habitatges sense comptar amb el passat, el present i el futur del territori i la seva gent.

Jordi Suñé Morales i Maribel Serra