Un perfil longitudinal dels molins del Riu Gaià

Avui us presentem una primera aproximació de la situació dels molins al llarg del riu Gaià feta pel Narcís Carulla i el Pep Zaragoza. És un perfil longitudinal i en alçades de llera que resulta molt revelador per situar tots aquells elements patrimonials vinculats a l’aprofitament hidràulic històric del Gaià.

En aquest perfil hi trobem situats els molins fariners o de paper principals, rescloses i anclatges (o restes), les fonts importants pel seu cabal i regularitat i els nuclis urbans més propers. Des de la platja de Tamarit (a 0 metres sobre el niell del mar) fins a la Font de l’Aiguadolç a Santa Coloma de Queralt (a 712 metres sobre el nivell del mar) passant per una gran quantitat d’elements i estructures ens podem fer una idea molt clara de l’aprofitament hidràulic d’aquest riu, el Gaià.

mapa

Per a més detalls es poden consultar les taules següents, on es detalla la distància de l’element des del punt de sortida en metres ( la plata de Tamarit) i l’alçada de la llera sobre el nivell del mar en metres.

Encara queda molta feina per fer però seguim amb moltes ganes! Us convidem a donar un cop d’ull a la base de dades dels elements patrimonials inventariats fins al moment. La podeu consultar a l’enllaç següent: https://terresdelgaia.omeka.net/

Un riu, un territori

FEM XARXA !! 24 DE MARÇ a Santes Creus, Trobada de Terres del Gaià

Des de Terres del Gaià organitzem una trobada per tal de fer xarxa i conèixer i treballar diversos àmbits des de tots els punts de la conca del Gaià pel proper dissabte 24 de març al Casalot de Santes Creus.

Serà una trobada festiva per promocionar els productes i productors del territori i per posar sobre la taula tot el que estem treballant. Tallers sobre patrimoni, medi, gastronomia, senderisme… i qui sap si unes noves jornades d’estudi!

Totes les activitats són obertes a tothom i si voleu apuntar-vos al dinar i menjar una bona paella, cal que us hi inscriviu a través de correu electrònic: terresdelgaia@gmail.com

Us hi esperem amb moltes ganes!

Les barraques de pedra seca de Montferri

Les barraques i les construccions de pedra seca són part indissociable del paisatge rural de Montferri. Al seu terme municipal s’hi han comptabilitzat dues-centes dotze barraques (20 d’octubre de 2016), cadascuna de les quals està catalogada a l’espai web Wikipedra (http://wikipedra.catpaisatge.net/), un projecte que pretén divulgar i preservar aquest patrimoni. Aquesta xifra el situa com el vuitè municipi de Catalunya amb més construccions d’aquest tipus. I tenint en compte que el terme del poble és de 19,36 km2, surten a 11 barraques de pedra seca per quilòmetre quadrat.

Tot i que les barraques estan repartides per tot el terme, la major concentració es troba a les planes entre Masllorenç i el vessant est de la tossa Grossa. La majoria van ser construïdes a la segona meitat del segle XIX, com ens indica algun dintell gravat, i curiosament un gran nombre estan situades en terrenys que antigament s’havien cultivat, però que ara són ermots. Això ens dóna una idea que aquestes terres més dolentes i amb més pendent van ser treballades per netejar-les de pedra i poder-les cultivar.

Per tipus de planta, les més freqüents al terme de Montferri són les de planta quadrada (amb 74 barraques) i rectangular (amb 57). També n’hi ha bon nombre amb planta circular (28) i irregular (16). Finalment, trobem unes quantes barraques amb plantes més curioses i infreqüents: bessona-composta (11), de ferradura (11), trapezoïdal (8) i el·líptica (7).

Les barraques també es poden classificar segons el tipus de porta d’entrada. A Montferri n’hi ha 77 que tenen un arc de mig punt, el més comú. Quaranta-quatre tenen arc pla, 46 llinda plana, 17 arc primitiu (o d’ametlla, com també es coneix) i 13 arc d’angle.

Segons el lloc en què estan emplaçades, les barraques poden ser aèries aïllades, aèries adossades al marge, terreres margeres i terreres encastades. A Montferri, les més nombroses són les primeres; són barraques construïdes de forma aïllada enmig d’un terreny i en trobem un total de 147. També tenim 44 barraques en què una de les parets està formada per un marge de nivell igual o superior a la barraca (aèries adossades al marge); 14 barraques construïdes dins d’un marge, és a dir, encastades totalment dins el terrer d’una feixa i en què la paret frontal és el propi marge (terreres margeres), i finalment, 6 barraques que aprofiten una cova o forat en una roca, on la part frontal es cobreix amb una paret de pedra seca, deixant un portal d’accés (terreres encastades).

Finalment, l’estat de conservació és irregular: només 157 estan en perfecte estat; la resta (fins a 55 barraques) tenen algun tipus d’enderroc.

 

                                                          

 

Les barraques de pedra seca de Montferri tenen altres elements arquitectònics que val la pena assenyalar. Moltes tenen cocons (armariets arran de terra per guardar-hi frescos el vi i l’aigua) i fornícules a l’interior; altres tenen un petit ràfec o una visera volada a la portada, elements purament decoratius. També hi trobem prestatges de fusta, graons per accedir a la coberta, menjadores per als animals, bancs, paravents, arcs de descàrrega, cisternes, arneres, i, en alguna, clapers (amuntegaments de pedra).

La majoria de les cobertes són de falsa cúpula, és a dir, fetes amb lloses de pedra col·locades a filades concèntriques i volades respecte l’anterior. Acostumen a rematar-se amb una clau de volta o una llosa plana de posar i treure. Per la part exterior, alguna d’aquestes cobertes estan plantades amb lliris de Sant Josep (Iris germanica), com és costum a les terres penedesenques. L’orientació de les portes de les barraques acostuma a ser al sud o al sud-est, buscant la màxima insolació i per protegir-se dels vents freds del nord.

N’hi ha de molt interessants, com la situada entre la pallissa del Claver i el puig de l’Aranyó (codi 7039 de Wikipedra). Està formada per dues estances: la principal, amb menjadora i dos cocons, i la de l’animal, amb menjadora, cocó i fornícula. La primera té una coberta de volta de canó de 13 filades, mentre que l’altra és de falsa cúpula.

També hi ha barraques amb nom propi, com la d’en Gori (codi 6010), altres de molt grans (codi 5739) o amb parets molt gruixudes, de fins a 1,3 metres (codi 7041), i algunes realment boniques, com la situada prop de la font del Moro (codi 10012).

Domènec Ribes i Mateu

                                                                                                                            

TORRADA DE CALÇOTS, ROMESCO I BOTIFARRA NEGRA

No hi ha res més nostre que els Calçots… Quan els dies s’allarguen comencem a gaudir dels àpats al tros, a la masia, a les arbredes, a casa o als restaurants.

Aquesta recepta és una bona manera d’aprofitar els calçots que ens sobren ja escalivats, sense gaire feina i d’una forma diferent i deliciosa…

Ingredients per a 4 persones:

4 llesques de pa de pagès (si pot ser de forn de llenya i massa mare)

24 calçots escalivats i pelats

24 rodanxes de botifarra negra

4 cullerades de romesco o salsa de calçots

Verdures fresques i germinats

Com es cuina:

  1. Torrem el pa
  2. Tallem les fulles que no es mengen dels calçots, ben arran
  3. Posem 6 calçots damunt de cada torrada
  4. Posem una cullerada de romesco a sobre dels calçots, ben escampada, com si els amaníssim
  5. Posem 6 rodanxes de botifarra negra damunt dels calçots
  6. Ho posem 5 minuts al forn amb el grill  fins que s’escalfi tot
  7. Ho emplatem i guarnim amb verdures fresques i germinats
Francina Torné – Cuinera al Restaurant Catalunya de Santes Creus

Recomanacions de vi de proximitat (s) per l’època de calçotades

El caràcter determinant dels vins d’aquesta mena de menjar ha de ser la FRESCOR. La imatge de la carn ens fa pensar en el vi negre. Si aquest apriorisme marca el criteri per escollir el vi, la recomanació serà la Garnatxa (del Priorat, de la Denominació d’Origen Terra Alta o del DO Montsant) jove, fresca, sense gaire criança, potent, aspra i lleument vegetal. Si optem per l’Ull de LLebre, molt extès tradicionalment a Consell Regulador DO Tarragona, també hauríem d’inclinar-nos per vinificacions fresques, tendint a la joventut vegetal més que a la maduresa de les criances. I una opció que també resultarà escaient, precisament pel caràcter intrínsec de frescor especiada és el Trepat de la Conca de Barberà. Igual com ho faria el Sumoll (escàs però molt propi de les zones altes de la Conca del Terres del Gaià. La salsa dels calçots, però, és extremadament densa i potent, tant des del punt de vista del greix com pel que fa a la dimensió calòrica (oli i ametlles, a més d’escalivada d’all i tomàquets, amb les variacions de cada cuiner@). I aquesta base, que segurament és allò que defineix gastronòmicament la calçotada, és especialment indicada per ser regada amb els vins blancs potents de les comarques de Tarragona, incloent les diverses denominacions d’origen que s’hi apleguen (8). Perquè tot aquest greix i la potència que ens fa recordar la calçotada moltes hores (amb posterioritat a l’àpat) necessita frescor, que és una regla quasi intrínseca dels nostres blancs, i la potència que necessitarem per acompanyar la carn greixosa de xai i llangonisses i butifarres també la resolen aquestes Garnatxes Blanques de la Denominació d’Origen Terra Alta o els Xarel•los de la zona del Penedès, incloent algunes primeres “promocions” de Cartoixà Vermell, el Xarel•lo autòcton de Consell Regulador DO Tarragona. Ah! i aquesta frescor imprescindible casa immillorablement amb el porró, un estri lligat a la calçotada des de sempre i des de Bigas Luna, que ens fa mirar el cel, com els calçots, que permet viure l’àpat amb esperit col•lectiu (un dels factors d’èxit de la calçotada, probablement), i que accentua la sensació de frescor que aquesta ingesta calòrica exigeix. I qui busqui una solució alternativa a totes les que hem relacionat els caves joves faran perfectament aquestes funcions refrescants, amb neutralitat i elegància!

Oriol Pérez de Tudela 

     

Projecte TRivers

El projecte TRivers està impulsat per la Universitat de Barcelona, i compta amb el suport del programa Life de la Unió Europea i la col·laboració del Gobierno de España, el departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya i l’Agència Catalana de l’Aigua.  El seu objectiu és contribuir a l’aplicació de la Directiva Marc de l’Aigua, als “rius temporals”mitjançant el desenvolupament d’eines per a l’avaluació del seu estat ecològic. En aquest sentit,  s’ha portat a terme un procés participatiu al territori per obrir un debat sobre l’estat dels rius temporals, millorar-ne la diagnosi i proposar mesures per la seva conservació i millora.

Al Camp de Tarragona aquest procés participatiu es va fer durant dues jornades a l’ajuntament d’Alcover, en les que va participar l’Associació Terres del Gaià.

En la primera jornada es va presentar la diagnosi realitzada per TRivers al territori, i els assistents vam fer les nostres aportacions per complementar-la. Es va posar de manifest la dificultat de fer una diagnosi completa dels rius temporals per la manca de dades històriques existents, i per la manca de recursos. Per exemple, no hi ha Planificació de l’Espai Fluvial (PEF) de torrents. Es va fer evident la manca de control per part de l’administració, de les extraccions d’aigua i de la qualitat de les aigües depurades abocades als rius i torrents; es va parlar de la desaparició d’espècies animals (cranc autòcton, salamandra), i de la manca de consciència sobre la importància dels rius temporals, tant per part de la societat com per part de l’administració. Per acabar, es va presentar l’AppRiunet  que permet a qualsevol usuari aportar dades de l’estat hidrològic, hidromorfològic i  del tram de riu en que es trobi,

En la segona jornada es va debatre sobre factors que poden afectar l’estat dels rius temporals i que podríem resumir en els següents:

  • Socials: Augment de públic als rius, cosa que provoca problemes en l’estat de conservació (brutícia, afectació a la fauna i flora etc.)
  • Econòmics: Ús abusiu dels espais fluvials per activitats turístiques (barranquisme)
  • Polítics: Mala gestió forestal, manca de control en les captacions per part de Comunitats de regants, manca de compliment de la regulació existent (vehicles circulant per torrents)
  • Ambientals: Augment de les sequeres i de les pluges intenses, increment d’espècies exòtiques (fauna i flora) que desplacen a les espècies autòctones.

 TRivers també ha fet organitzat jornades d’aquest tipus a les conques internes de Catalunya; a La Bisbal d’Empordà, a Talamanca i Alcover. Per avaluar la conca de l’Ebre, se n’han fet a Arnes; i a La Sénia i a Cheste per avaluar la conca del Xúquer.

Esperem que entre tots hàgim pogut contribuir a la millora dels nostres rius.

Josep Muntadas

http://www.lifetrivers.eu/ca/2017/10/19/comenca-el-proces-de-participacio-del-projecte-trivers/

Recorrem la ruta dels molins fariners de Santa Coloma de Queralt

Interessant sortida i  descobertes sorprenents. Aquest seria el diagnòstic d’una agradable passejada, un dia de mooooooooooolt fred, des de la mina de naixement del riu Gaià (un d’ells, ara no entrarem en polèmica), fins al molí del Sol, camí de Sant Gallard. Malauradament el temps i la curiositat se’ns va tirar al damunt i no vam poder al final. Des de Santa Coloma a  Sant Gallard, una distància de poc més de 2,5 km,  hi ha  6 molins en un desnivell total de 70 m. Estructurats de dos en dos. Els molins estant documentats a les primeries del segle XIII, excepte el Molí del Sol, de mitjans segle XVIII. Observant i resseguint el camí de l’aigua, deduïm que es tracta d’un sistema molt estudiat, pensat i treballat per aprofitar tota l’aigua i la seva força en una zona de cotes baixes i poc cabal. Les explicacions del nostre guia, – gràcies Pepis!, i les aportacions dels caminants, algun geòleg, arqueòleg, historiadores, mediambientalistes…petits experts i entusiastes que van fer més enriquidora encara la sortida, ens van mostrar que estàvem davant un patrimoni excepcional.

De bon matí ens vam trobar uns quants de les terres baixes i  mitges del Gaià. A Santa Coloma ens esperaven els companys de les terres altes amb el Pepis, la Carme Casas i un empleat municipal, que ens van mostrar una gran meravella, la mina quer recull l’aigua que brolla incansablement del subsòl i dóna les primeres aigües al Gaià. Una mina soterrada i actualment no visible que queda amagada sota les instal·lacions de la piscina municipal. La coberta data probablement de finals del segle XVI quan l’aigua va ser canalitzada cap a la Fonts de les Canelles o Font dels Comtes.

IMG-20171229-WA0002Després vam començar el recorregut pel camí de l’aigua, des de la resclosa l’Escorxador  (o peixera segons la documentació medieval) per la riba esquerra, i ja les primeres aigües del Gaià s’aprofiten per regar uns horts.  Les boixarreres, forats al fons de la bassa dels molins que permeten portar l’aigua cap al següent molí.  Els estelladors, comportes per  tornar l’aigua sobrera al riu. Que no se’n perdi ni una gota. Un exercici de vocabulari.

Arribem al Moli Nou, no sense intentar deduir on devia ser el molí medieval de Piquer, citat per la documentació i sense restes prou probatòries del seu emplaçament. Damunt el Molí Nou hi ha les restes de la bassa, actualment reomplerta amb terra. Seguim la canalera de sortida de l’aigua i passem per un aqüeducte que genera les primeres “polèmiques” sobre datació històrica i usos. El Pepis ens explica que la Gaianada (rubinada) de Sant Cin

to de 1926 es va endur  tres arcs de l’aqüeducte.

Seguim i descobrim un resclosa petita, estelladors i abullons per desviar l’aigua sobrera de nou cap al riu.

IMG-20171229-WA0003Des d’allà vam resseguir els molins, el de la Torre, el de Pucurull, el de Petronillo i el del Sol. Proveïts de fotografies aèries i una còpia d’un fantàstic plànol de l’any 1750 que mostra els molins i les seves basses, equipament proporcionat pel nostre guia, i que ens va permetre deduir tot allò que ja no es pot veure,  redescobrint  els enginys per desviar l’aigua sobrera, per nodrir les sèquies, per aprofitar l’aigua, en definitiva. Restes patrimonials difícils de veure abans de la riuada del 2015.

Sorprèn  la factura del molí de la Torre, del qual, com indica el nom, en queda una gran torre. L’edifici feia 17 m.  Una edificació que s’enfonsa fins a vuit metres, on s’observa la sortida del carcabà i el “soterrani” on hi havia les moles.

Mira que hi hem passat unes quantes vegades pel costat dels molins quan fem la Marxa de les Terres del Gaià, fins i tot n’hem visitat algun, i la de coses que vam descobrir !

Debats sobre les datacions, reformes, documents que els citen, la història dels seus habitants, dels seus propietaris, els Comtes, el monestir de Santes Creus i… a mi em queda un gran dubte Per què hi havia tants molins en aquest petit sector? Eren tots per moldre gra? I en aquest cas… tanta quantitat? D’on venia el gra? A qui proveïa?  Se’ns ha girat feina !!

Maribel Serra

Vocabulari

  • Estellador o bagant: comporta que menava directament l’aigua de la sèquia  al riu. De vegades a través  de una mina de desguàs o abullo.
  • Boixarrera: forat al fons d’una bassa, sèquia o rec, per desviar l’aigua (per exemple als horts ) o portar-la cap al moli de més avall.
  • Boixa o tatxot: tros de fusta de forma cilíndrica o lleugerament cònica recoberta de roba o sac que tapa la boixarrera perquè no vessi (també anomenada tatxot).

Mapa

Fragment del “Mapa fet per Gili del terme de Santa Coloma de Queralt y de Vellprat en lo any 1750”. Arxiu de la Corona d’Aragó. Des de Santa Coloma de Queralt (part inferior), podem resseguir varis molins: el Molí Nou, el Molí de la Torre, el Molí del Pucurull, el Molí del Sol i el Molí del Miquel.

Un belga a Catalunya

El 26 de novembre de 2015 el meu amic Hèctor em va enviar un whatsapp. Havien trobat un ocell mort en un carrer de La Riera de Gaià. Sembla ser que s’havia estavellat contra un cable. Era un mascle jove —només uns mesos d’edat— de tallarol de casquet (Sylvia atricapilla) i portava una anella. Vàrem enviar l’anella als companys de l’ICO (Institut Català d’Ornitologia) que aviat ens van informar de la procedència de l’ocell. Havia estat anellat el 14 d’agost a Nassogne, una localitat de Valonia, la zona francòfona de Bèlgica, exactament t a 1043 Km de distància de La Riera en línia recta.
I es que ara, a l’hivern, els nostres camps s’omplen de tallarols de casquet provinents d’altres indrets més freds. Alguns s’han desplaçat només uns quants quilòmetres i venen de les zones més muntanyoses de Catalunya (s’anomenen migradors de curta distància), però molts altres arriben des del centre i nord d’Europa com Alemanya, Bèlgica i Suïssa. Es curiós, però si mirem el mapa de recuperacions a Catalunya de tallarols de casquet anellats (el veureu consultant al www.sioc.cat), veiem que el lloc de procedència més freqüent és precisament Bèlgica, com en el nostre cas.
És un ocell molt freqüent, ara a l’hivern, tant a Catalunya en general (a on es calcula que la població hivernal ronda els 1,5-2 milions d’individus) com a tota la conca del Gaià en concret i el podem trobar una mica pertot. Ara bé, l’oliverar és, en aquesta època, l’hàbitat a on és més habitual. També li agraden els garroferars i en general qualsevol espai més o menys arbrat a on trobi fruits (sembla ser que li agraden molts els fruits de l’heura, el lledoner i el llentiscle).
A més d’abundant, es tracta d’un animal bastant fàcil d’observar (no és tan tímid com altres tallarols) i d’identificar. Encara que bàsicament és d’un color grisenc , el casquet que te sobre l’ull —i que li dona nom a totes les llengües del món— és inconfusible. El color d’aquest casquet ens permet diferenciar fàcilment els sexe de l’ocell adult al camp: negre als mascles i marró ocre a les femelles. Diu Humbert Salvadó, al seu recull de noms populars d’ocells, que al Penedès se’l coneix també com “cap d’oli” (imagino que referint-se a les femelles).
També el podrem detectar per l’oïda. Te un reclam molt audible, un “tec-tec-tec”, que podríem imitar com un espetec de llengua sec i sonor. Aquest reclam tan característic el va fer servir el poeta italià del segle XIX, Giovanni Pascoli, en un poema (molt famós a Italia, sembla ser que de lectura obligada als col·legis d’aquell país) que du el nom italià d’aquest ocell: la capinera. A la primera estrofa ens diu que el reclam de la capinera, els seu tec-tec, ens avisa d’un canvi de temps, de l’arribada d’una pluja que omplirà els rierols.

 

 

Il tempo si cambia: stasera.
vuo el l’acqua venire a ruscelli.
L’annunzia la capinera
tra li àlbatri e li avornielli:
tac tac.

A la primavera i l’estiu en canvi, el panorama canvia completament. La majoria dels tallarols de casquet marxen de les nostres contrades. Alguns al centre/nord d’Europa, altres a les zones de Catalunya amb ambients forestals eurosiberians (més frescos i humits). Podríem dir que a l’estiu és un ocell típic dels boscos de la muntanya mitjana humida. No obstant, a la Conca del Gaià continua present, encara que en un nombre menor. El podrem trobar els boscos –més a les obagues- de la Serralada Litoral/Prelitoral i a la terra baixa allà on hi hagi algun espai arbrat amb un microclima més humit (com boscos de ribera, fondalades de barrancs o jardins grans).
La seva tendència poblacional a Catalunya és d’augment progressiu, com reproductor i com hivernant, degut al procés de reforestació que ha viscut el país des dels anys seixanta-setanta.
Doncs bé, durant aquets mesos mireu les branques dels arbres i pareu l’orella, segur que si sou una mica observadors detectareu el tallarol de casquet. Potser imaginareu d’on ve, si ha fet un viatge llarg o ha nascut aquí. És igual, potser podrem pensar que en cert sentit és afortunat, perquè és un ésser lliure i les fronteres (al menys les polítiques) no l’afecten.

                                                                                                                                                         Albert Pardo

Canelons de bolets

En temps de festes i cel·lebracions, una de les receptes més típiques de la nostra cuina són els canelons que admeten qualsevol farcit: Carn, peix i marisc, verdures,… A les Terres del Gaià podemctrobar rovellons, fredolics, rossinyols, mucoses i altres varietats.

A banda dels bolets,  el bosc ens ofereix una quantitat espectacular d’herbes aromàtiques autòctones… Farigola, romaní, orenga,… podem fer la barreja que més ens agradi i així afinar els matisos de l’aroma del bosc. Només amb una passejada pel bosc podem gaudir d’un plat que ens escalfa el cos i ens reconforta… Espero que gaudiu de la recepta i de la passejadapelbosc!

En anys com aquest en que no ha plogut i no n’hi ha gaires, podem posar bolets en conserva o congelats… Sinó sempre podem esperar que  l’ any que ve sigui un bon any…

Ingredients per a 4 persones:

12 plaques de caneló bullidles i refredades

1 tassa de formatge emmental o del formatge que ens agradi; amanir amb oli, olivada i pebre rosa en gra

Per al farcit:

1 plat de bolets petits (fredolics, camagrocs, rossinyols,…), 6 rovellons, 6 llanegues , 1 ceba gran

1 porro, 1 tassa de tomaquet triturat i fregit, 1 tassa de brou de verdures, 1 branqueta de farigola

1 branqueta d’orenga. Oli i Sal

Per a la beixamel:

½ litre de llet (de vaca, vegetal,… al gust), 40 grams de farina integral (blat, espelta, fajol,…) o 50 grams de farina blanca , 60 grams de mantega o  oli d’oliva. 1 polsim de nou moscada

 Com es cuina:

  1. Tallem finament la ceba i el porro i els fem suar a foc lent en una paella amb oli d’oliva
  2. Tallem tots els bolets i els afegim a les verdures
  3. Quan els bolets són cuits afegim el tomàquet
  4. Remenem tot junt I hi posem el brou, la sali les herbes aromàtiques
  5. Ho deixem coure destapat fins que el brou s’hagi evaporat
  6. Preparem la beixamel escalfant la mantega a foc suau i hi afegim la farina sense parar de remenar. Després afegim la llet calenta, la sal i la nou moscada i remenem fins que bulli i tingui una textura sedosa
  7. Afegim 2 cullerades de beixamel a la barreja de bolets i ho remenem bé
  8. Omplim les plaques amb el farcit i cargolem els canelons
  9. Posem una capa de beixamel en una plata que pugui anar al forn
  10. A sobre hi posem els canelons i els cobrim amb més beixamel i el formatge
  11. Ho gratinem al forn calent (180 graus) fins que sigui daurat

Bon profit !

                                                                      Francina Torné, cuinera del Restaurant Catalunya. Santes Creus

 

 

LA TAULA DEL GAIÀ

El passat dijous 24 de novembre, a la Diputació de Tarragona, es va presentar una nova iniciativa per treballar pel nostre territori.

Des de la Diputació es proposa als municipis que formen part de la Conca del Gaià, participar d’una plataforma  de reunió i posta en comú dels reptes i oportunitats de les Terres del Gaià. La iniciativa es vertebra a l’entorn d’una oferta de turisme sostenible que anomenen “Camins blaus”.

L’iniciativa però,  vol anar més enllà, i promocionar les iniciatives de millora de l’entorn rural, paisatgístic i patrimonial del Gaià. Vol ser un espai de diàleg i de presa de decisions estratègiques en l’àmbit del riu Gaià

Aquesta és una iniciativa llargament reivindicada des d’Associacions i entitats del territori, i també des d’alguns ajuntaments.

Formaran part de la taula la totalitat dels municipis que s’hi vulguin adherir mitjançant aprovació del Ple de l’Ajuntament, dos representants per comarca amb dret a vot, i la col.laboració dels agents socials del territori, entre els que hem estat convidats a participar l’Associació mediambiental la Sínia i l’Associació Terres del Gaià. Esperem la incorporació futura d’altres entitats.

La declaració d’intencions  queda reflectida en el protocol d’adhesió dirigit als ajuntaments:

El riu Gaià és un dels principals cursos fluvials de la façana litoral catalana i l’únic que té tot el seu curs a les comarques tarragonines, el qual aporta les seves aigües a la mar Mediterrània.

El riu Gaià, a l’alçada de Santa Coloma de Queralt, en el seu origen, recull les aigües de les serres de Brufaganya i de Queralt. En el seu recorregut travessa la serralada litoral on actualment està situat l’embassament de Gaià, concretament a l’estret del Cardenal.

Al final del riu s’hi troba la reserva natural de fauna salvatge de la desembocadura del Gaià, formada per una llacuna, habitualment separada del mar per una barra de sorra. (…)

A la conca del riu Gaià hi coincideixen cinc espais inclosos dins la Xarxa Natura 2000 (DAMH, 2009) i que conformen també part del Pla dels Espais d’Interès Natural de Catalunya (Llei 12/1985, de 13 de juny, d’espais naturals) (DAMH, 2010e).

El document d’adhesió enumera igualment els principals objectius de la Taula del Gaià:

L’èxit de la posada en marxa d’aquest compromís depèn, en gran part, de la coordinació d’esforços, tant col·lectius com individuals, dels municipis signants. Aquesta és la raó per la qual s’ha decidit crear un espai de treball format per les administracions locals que representen als territoris pels quals discorre el curs principal del riu Gaià.

La Taula del Gaià té com a objectius principals:

 

  1. Impulsar el camí blau Camí del Gaià, mitjançant la restauració i habilitació d’un camí, adjacent al riu, que enllaci els municipis i les comarques que travessa com a connector territorial.
  2. Treballar per la millora ambiental del riu com a connector ecològic, amb la finalitat de recuperar els seus valors naturals i paisatgístics.
  3. Contribuir a la valorització de la identitat dels territoris que formen part dels curs del riu Gaià. Es vol contribuir a un desenvolupament territorial sostenible, tant en l’àmbit ambiental com social i econòmic, on la dinamització econòmica s’impulsa sobretot amb el turisme sostenible.

 

Nosaltres hi afegirem “La custòdia del territori1

El document de creació de la Taula, especifica, entre d’altres coses, que servirà per

per definir les línies de treball, les accions i la recerca de finançament per a l’execució.

Des d’aquí manifesten la satisfacció per la iniciativa i el desig que realment sigui una plataforma de desenvolupament pel territori

        

     

@Terresdelgaia