Marxa, marxa

Em diuen,  escriureu alguna cosa sobre la Marxa ? Què és això de la Marxa ? Per què ho feu ? Ho diu gent que ve de Marxa,  gent que ens veu passar,  gent que pregunta com ha anat … i al final m’he decidit. I és que costa una mica posar-s’hi.  Com començo ? què explico? Podria començar amb allò de que és una Marxa reivindicativa,  per reclamar el riu,  el nostre Gaià, aquest riu petit i potent, aquest riu salvatge i tranquil, aquest riu que no té final al mar però que ho intenta. Però és que la Marxa és molt més que això.  És sobretot una declaració d’amor al territori i a la gent que l’habita, que l’estima, que el vol conèixer.

Tres dies de caminar, des de la font de les Canelles a Santa Coloma de Queralt , a la desembocadura fallida a Tamarit. Tres dies d’intercanviar punts de vista, de xerrar de tot i de res; de menjar i de veure bon vi. Del territori tot, faltaria !! De sorpreses, de descobrir nous paratges impressionants i també de veure on el riu està malalt. Tres dies amb companyonia  d’un centenar  de persones, algunes tots els dies, d’altres alguns trams.

N’hi ha que saben de pedres, de flors, de plantes, d’animalons, de rescloses i estacions d’aforament, d’història i d’ocells, de vins i vinya, de la terra, dels oficis, de música.. d’altres fan broma, més xiquets que la canalla, i crec poder afirmar que tots ens ho passem de conya. Malgrat les llagues, el cansament, les dutxes i els llits i les dificultats d’última hora.

I per on vam passar? Sortim de Santa Coloma ja ben esmorzats, enfilem cap a Sant Gallard on s’afegeix un altre excursionista, i ja en som uns 70. Després d’alguns anys, hem tornat a gaudir de la “terra promesa” a la riera de Biure, a pas gairebé militar per creuar la carretera abans que ens enxampi el ral-li d’Igualada.  A Santa Perpètua després de dinar, alguns entusiastes pugen a la torre del castell, un dels més antics de Catalunya.

La primavera ufanosa ens ha regalat molta aigua i molt neta, sobretot  en el primer tram fins a Querol; per sort hem estrenat oficialment les passeres que s’han tornat a instal·lar després de la Gaianada i ja no ens mullem els peus !! Des d’aquí un prec perquè les passeres siguin discretes i potenciïn el paisatge i el patrimoni. Hem pogut conèixer racons i patrimoni difícilment accessibles abans de la riuada del novembre del 2015.

Enguany hem redescobert el molí paperer de Seguer i el pou de neu de Vila-rodona. Hem albirat els meandres de Vilabella des de dalt la pedra foradada i hem baixat a l’estret de Cardenal per l’antiga estació d’aforament. I després per l’embassament, que ja se sap que és el gran mal del nostre riu, però he de confessar que aquest cop el vaig trobar bonic.

Gràcies a tots els que heu compartit el vostre saber; als qui heu regalat la vostra feina i empenta,  als qui han explorat i obert camí. A les persones que ens han ajudat a traslladar motxil.les amunt i avall.  Als fantàstics càterings “km 0” i als increïbles cuiners de la fideuà. Als fotògrafs improvisats, al poeta del manifest, a tots els heu patit (i gaudit) l’organització,  a la gent sempre de bon humor disposada a tot. Als ajuntaments que ens han donat el seu suport, a tots els que ens heu acompanyat i que, simbòlicament , vau portar una pedra de la conca alta fins al mar.

I al bar de Querol que va tancar més tard perquè no ens faltés una birra a l’arribada.

Maribel Serra

 

             

           

 

Podeu veure un recull ampli de fotografies de la VIII Marxa a https://flic.kr/s/aHskXhh1ym

 

VIII Marxa Terres del Gaià. Visitem el Moli Paperer de Seguer

                       Moli Paperer de Seguer, Santa Perpetua de Gaià .

  El moli paperer de Seguer, anomenat La Fabrica, era propietat d’Antoni Marenyá , com consta al cens de fàbriques  de paper de Catalunya de l’any 1775. Segons dit document, s’hi podien fabricar 2400 raimes de paper a l’any.

L’edifici segueix la tècnica de la crugia, (https://ca.wikipedia.org/wiki/Crugia ) que estructura l’espai entre murs de carrega, voltes i embigats, que descansen sobre les parets. En la planta sota coberta o mirador, les parets són substituïdes per pilars d’obra que aguanten una coberta d’encavallades i bigues de fusta.

La planta del Moli de Seguer, està formada per res crugies paral·leles amb embigats de fusta i revoltó de guix; i una crugia transversal ortogonal a les anteriors, resolta amb una volta de canó amb llunetes, feta de carreuons de travertí.

Les parets mestres de la planta baixa i pis son de “paredat” de pedra lligada amb argamassa. Lles parets de mirador eren de tàpia, actualment desaparegudes.

L’aigua que feia funcionar el moli, era conduïda per una síquia , que baixava des de Santa Perpètua fins la bassa que hi ha damunt del moli. Es conserva quasi tota, encara que en molts trams està coberta de vegetació i runa.

    

  Planta i seccions del Moli de Seguer.

Madurell cita un document relacionat amb una manufactura papelera localitzada a la Parròquia de Seguer: “Pere Rius, fabricant de paper, habitant a la Vila de Capellades i abans en el lloc de Seguer, pertanyen a la parròquia  de Santa Perpetua, de l’Arquebisbat de Tarragona

Filigrana o marca d’aigua de Pere Rius, paperer de Seguer l’any 1774.

Hi ha una altra referència al molí. L’any 1808, Francesc Palá, paperer de Carme, comarca d’Anoia, arrenda el moli paperer de Seguer. La fabricació de paper devia ser bona, perquè durant aquells anys s’adequaren les golfes de l’edifici de l’antic molí, que es troba per sota la Fàbrica, per assecar el paper, ja que l’espai del mirador  s’havia quedat petit.

Filigrana o marca d’aigua de Francesc Palá, paperer de Seguer l’any 1808.

Bibliografia:

 

Madurell i Marimon,Josep M. El paper a les terres catalanes. Contribució a la seva història .

Fundació Salvador Vives Casajuana. Barcelona 1970.

Valls i Subirà, Oriol. El papel y sus filigranas en Catalunya. The Paper Plublications Society.

(Labarre Fundation) Amsterdam.  1970.

 

Glossari.

 

Carreuó.- carreu petit, especialment el que només te una o dues cares adobades.

Crugia.-    Espai comprés entre dues parets d’una casa.

Embigat.–  Conjunt de bigues que formen un sostre o sostenen la coberta d’un edifici.

Filigrana.-

1. Marca o contrasenya del paperaire, feta amb fils de plata o de coure molt fins, cosida sobre el sedàs de la verjura de la forma o motlle de fer el paper a mà

2. Empremta o senyal transparent que els fils deixen al full de paper. Hi ha qui en diu marca d’aigua.

Lluneta.-  Petita volta en forma de mitja-lluna definida per un arc vertical i la intersecció amb la vota de canò, en fer aquesta una obertura per a donar-li claror.

Mirador.-  Local,  generalment a l’últim pis dels molins, on s’estén el paper  per assecar-lo

Paret mestra.- Cadascuna de les principals i més gruixudes  d’un edifici que carreguen el pes de les embigades, sostenen voltes, arcades, etc.

Raima.- Con junt de 500 fulls de paper o vint mans.

Revoltó.-  Petita volta que cobreix el buit o espai entre biga i biga d’un sostre, generalment feta amb dos fulls de rajola o de guix encofrat.

Travertí .- Roca sedimentària calcària continental que es deposita a les emergències càrstiques i petites cascades, a la zona d’expansió  de les aigües i, de vegades, al límit  de les zones lacustres.

Volta de canó.- Es la volta generada per un arc, anomenat directriu en forma de mitja circumferència , que corre al llarg d’un eix horitzontal o inclinat que passa pel centre d’una línia  d’arrencament. Volta cilíndrica ,de mig punt.

 

Josep Zaragoza

VIII Marxa Terres del Gaià. Recorregut

entre Querol i El Pont d'Armentera

Itineri i quilometratge de la VIII Marxa. Descobrim nous indrets.

29 d’abril 2017

09.30 h; Km 0. Santa Coloma de Queralt

Després del tradicionals parlaments a la Font de les Canelles, començarem la marxa. Caminarem en paral·lel al Gaià, per la seva riba esquerra, durant uns cinc quilòmetres. Aquí creuarem el riu i seguirem el traçat del GR 7 per l’altra riba durant un quilòmetre. Atenció en aquest punt; deixarem el GR i ens desviarem a la dreta en el sentit de la marxa. Pujarem un tram del Torrent de Saberic i baixarem pel Torrent de Biure, passant pel Clot Fondo, la “Terra Promesa” i el Toll de la Resclosa. Arribarem a Pontils i aprofitarem per fer una parada de reagrupació i omplir les cantimplores.

Llegeix més

El SIMPÀTIC BARBA-ROIG

Avui, de bon matí, mentre xarrupava el cafè amb llet, he vist al jardí de casa un petit barba-roig saltironejant entre les branques de la lantana que cau just davant de la finestra de la cuina i, sense tenir en ment l’últim episodi de “joc de trons”, he pensat,: “ja estàn aquí, s’acosta l’hivern”. Òbviament no era un pirata, sinó un petit moixó d’aspecte rodanxó un pit-roig (Erithacusrubecula) segons el nom oficial català, també conegut a Balears i moltes parts de Catalunya com rupit,i concretament a la conca del Gaià, segons el recull de noms populars d’ocells d’en Humbert Salvadó i Cabré, com barba-roig.  El pit-roig, barba-roig o rupit és un ocell un xic més petit que un pardal i bàsicament de color marronós, però amb un tret distintiu inconfusible, la cara i el pit de color taronja.  Els joves són bruns amb un pigallat groguenc. Al camp (no sé si et por fer tenint l’ocell a la mà) no hi ha manera de poder distingir els dos sexes. El cant es agradable, refilat i, diuen, planyívol. Hi ha un refrany, recollit per Anna Parés, que el considera un senyal de l’arribada del bon temps i diu:

“quan canta el rupit no tinguis flassada al llit”

Ara bé, tenint en compte que el pit-roig canta tot l’any, també a l’hivern, i que de fet és aquest un tret molt característic de l’espècie, podríem considerar la dita com un bon exemple de que no hauríem de creure a cegues en l’anomenada saviesa popular (ni en cap altre “saviesa”, és clar).

A l’estiu és un ocell molt territorial i bàsicament insectívor que viu a boscos més aviat humits, sent especialment abundant  als de caducifolis amb sotabosc ben constituït.  A les Terres del Gaià, encara que s’ha citat com a reproductor a totes les quadrícules UTM de la conca, probablement aprofitant els racons més ombrívols i humits dels boscos i parcs de terra baixa, només es pot considerar un reproductor freqüent o abundant a les muntanyes de la part més alta, podríem dir que del Pont d’Armentera cap amunt, com ara les serres d’Ancosa, Montagut i Brufaganya.

Quan arriba l’hivern, la situació canvia radicalment i hi és present i abundant per tot arreu; no només en zones pròpiament forestals sinó també en àrees periurbanes, camps d’oliveres i brolles mediterrànies a on troben diversos fruits (llentiscle, arboç, etc) per menjar. Això es perquè ens arriben milers d’individus del centre i nord d’Europa. Les recuperacions d’ocells anellats demostren que la majoria dels pit-rojos hivernants a la Mediterrània provenen d’Escandinàvia, Països Bàltics i Illes Britàniques.

Un tret molt característic i simpàtic d’aquests pit-rojos “guiris” que en ens visiten durant l’hivern és que es tracta d’uns ocells molt refiats, es deixen acostar molt (i fotografiar a plaer) i amb freqüència el veiem menjant al mig dels camins. De fet no és gens estrany que busquin apropar-se a les persones, de vegades fins i tot et segueixen una bona estona pel parc o pel camí del bosc, potser per mera curiositat o potser esperant que els hi donis alguna cosa comestible.  No he trobat cap article científic que expliqui aquesta conducta, però es vox populi en el món “moixonaire”,  que es deu a que son ocells que venen del nord,  on segons Espriu:

“on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!”

No sé si el nord es tant així, però segurament és veritat que és a on la majoria pensa que s’ha de respectar (i no torturar) els animals.

Albert Pardo

Estem treballant en l’inventari del patrimoni fluvial del Gaià

ACTE DE PRESENTACIÓ DEL PROJECTE

INVENTARI DEL PATRIMONI FLUVIAL DEL GAIÀ. UN RIU, UN TERRITORI

Dissabte dia 10 de desembre 2016.  Centre Cívic el Casalot de Santes Creus

La Gaianada del novembre de 2015 va posar al descobert nombrosos elements i estructures arquitectòniques de gran valor històric i patrimonial, amagades del tot, o parcialment, sota la vegetació del mateix riu. Aquest fet va esdevenir el detonant que un grup de persones vinculades amb el territori, sota el paraigua de l’Associació Terres del Gaià,  endegués la iniciativa de portar a terme un projecte per inventariar el conjunt d’aquest patrimoni comú.

L’objectiu de l’inventari és documentar i posar en valor els elements que conformen aquest patrimoni fluvial, per tal de recuperar-lo i fer visible la nostra història i, per tant, la nostra identitat. Aquest treball es duu a terme amb l’ajut de moltes persones i el mestratge de tots aquells que s’han dedicat a l’estudi del nostre patrimoni durant anys. Dels resultats de la recerca se’n farà difusió i es publicaran els resultats. Es treballa en l’elaboració d’un mapa amb la geolocalitazció dels elements en el territori, connectat pel Camí de les Terres del riu Gaià.

Tast productes del Gaià.

LES FIBLES DE REC SEQUES                          20151213_113206

 

Us hi esperem !!

Santes Creus i les Terres del Gaià. Santa Coloma de Queralt. Font de les Canelles.

Iniciem, al nostre apartat “Mirades al Gaià”, la publicació de part dels textos i ilustracions del llibre “Santes Creus i les Terres del Gaià”, que fa un recorregut per tota la conca, amb textos de Josep Santesmases i pintures de Joan Cunillera. 

Agraïm als autors i a l’editorial Arola, la seva disponibilitat. 

Esperem que en gaudiu.

SantesCreus_05

SANTA COLOMA DE QUERALT

La Font de les Canelles

Podria haver estat aigua de font per regar l’hort d’una casa; podria ser pirinenca, de petita torrentera, sense nom ni dibuix en el mapa; tal volta aiguamoll en terra llaurada. Aigua escorreguda sense pena ni glòria, ni suc ni bruc, ignorant el delit d’escriure una cançó de futur. No hi ha aigua més valuosa que la que en néixer engendra un riu, vigorosa per trencar muntanyes, ufana de travessar planúries, amb l’afany d’abastar la gegantina mar.

El meu riu, petit, és noble de naixença, sota la Santa Coloma. La meva aigua per vuit canelles sortida és patrimoni indestriable de la vila comtal. Quants rius d’anomenada, de cabal majestuós, de llarg trajecte entre llengües i països no voldrien baratar-me la naixença!

Avall, avio l’aigua vers l’aventura: el curs és ben marcat. El temps i l’atzar de la natura dibuixaren camí vers la mar. Els homes, però, riu avall, han trencat el fat.

Josep Santesmases  · Joan Cunillera (2006). Santes Creus i les Terres del Gaià. Arola Editors.

Sant Martí de la Brufaganya i el riu Gaià

Sant Magí de la Brufaganya

El naixement del riu Gaià també té una llegenda, o dues. Diuen que les terres per on ara passa el Gaià tenien poca aigua. Els veïns varen demanar insistentment a sant Magí que solucionés aquest problema. En aquella època se li atribuïen molts miracles. Al final, cansat, llençà el seu gaiato tant lluny com va poder. Allà on va caure hi va néixer el riu. I d’aquí li ve el nom de Gaià, del gaiato.

També s’explica que Sant Magí fou martiritzat a principis del segle IV pels romans. Portava uns trenta anys retirat en una cova de la serra de Brufaganya, al terme de Pontils, fent vida d’eremita i sent alimentat pels àngels.

El prefecte Dacià va iniciar la persecució als cristians seguint l’edicte de l’Emperador Maximià. En conèixer l’èxit de les prèdiques i miracles de Magí el va fer agafar. En Magí, però, es va negar a abandonar la seva religió. Fou alliberat pels àngels i tornà a la cova. Els seus perseguidors el trobaren, no sense abans patir tot tipus de calamitats. Després de martiritzar-lo una bona estona li van demanar aigua perquè estaven assedegats. Magí donà tres cops amb el gaiato a la roca i sortiren tres fonts. Els soldats, després de dormir una estona, el degollaren definitivament. En aquell lloc s’hi construí, posteriorment, una capella i és des de llavors un indret de peregrinatge. Diuen que l’aigua de les fonts, si la veus, cura malalties. El mal d’esquena, no, que jo ja ho he provat.

Pel que fa a Magí, fou canonitzat i declarat patró de la ciutat de Tarragona. Com a curiositat cal recordar que durant les festes de sant Magí de Tarragona es va a buscar aigua a les fonts de Sant Magí de la Brufaganya.

Pere Sadurní, l’any 2000 (Folklore del Penedès. Vol. 1. Sant Sadurní d’Anoia: Fundació Caixa Penedès, pàg. 334) va recollir l’anècdota dels rosers. Resulta que al santuari de la Brufaganya hi havia una filera de rosers, entre la cova i la font,  que tenien uns pètals ben especials. Eren tan vermells que semblaven tacats de sang. Diuen que nasqueren en aquest lloc recordant el martiri del sant en aquest camí. A la Llacuna hi ha una família que encara té un d’aquests rosers que guarda a casa com un tresor.

Sant Magí de la Brufaganya és dels llocs mítics del territori i condensa un bon grapat de miracles, aparicions i curacions.

Llegenda adaptada per Jordi Suñé / Il.lustració Ruta del Cister