Patrimoni en Marxa. Fotografia’t al Gaià

En aquests temps de pandèmies i limitacions en els actes públics, hem volgut celebrar una “Marxa” diferent, i en el marc de les Jornades Europees de Patrimoni us proposem un Recorregut virtual pel patrimoni fluvial del Gaià. Proposem una sèrie d’indrets emblemàtics on us heu de fer una foto, fins a 6 persones, i enviar-la a terresdelgaia@gmail.com. Millor amb samarretes o cartells de la Marxa i/o referents al Gaià. En farem un muntatge al web. #Terresdelgaia #JEP2020

Fotografies de Patrimoni en marxa

 

         

         

Una finestra oberta a les Terres del Gaià

El Centre d’estudis del Gaià (Vila-rodona) ha posat en marxa un canal youtube per difondre diferent temes relacionats amb el territori de les Terres del Gaià.

Us el recomanem, així com especialment les dues mini-conferències que fan referència al Patrimoni Fluvial del Gaià:

“L’Inventari del Patrimoni Fluvial del Gaià” (Maribel Serra)

Evolució del conjunt preindustrial del Catllar (Josep Zaragoza)

    

L’inventari del patrimoni Fluvial del Gaià

Després d’estar una llarga temporada aturats, hem tornat a treballar en l’actualització de les dades del patrimoni Fluvial del riu Gaià. Coses (bones) del confinament.

La idea de l’inventari va començar després de la Gaianada del 2015 que ens va permetre accedir a zones que no s’havien vist des de feia molt.

Vam poder fotografiar sèquies penjades a la paret, restes de molins i rescloses… hem anat omplint una base de dades amb les característiques de diferents construccions vinculades al riu Gaià, sobretot sèquies i molins.

Podeu consultar totes les entrades publicades de l’inventari a la web https://terresdelgaia.omeka.net/

De les últimes entrades volem destacar el número 137, on podem veure els forats gravats a la pedra de la llera del riu on hi havia hagut els pals que sostenien una resclosa de fusta.

https://terresdelgaia.omeka.net/items/show/137

També la 135, la sèquia que surt de l’anomenat Molinot (reconvertit en central elèctrica) cap al Pont d’Armentera. No només per la seva factura sinó també per la seva bellesa https://terresdelgaia.omeka.net/items/show/135

Tenim localitzades moltes estructures que encara no estan publicades perquè ens falten dades: de datació, geolocalització, documentació… des d’aquí fem una crida a tots els qui vulgueu col.laborar fent-nos arribar informació d’edificis, fotografies actuals o antigues, notícies …

 

Trepitjant El Gaià: Vilabella-Salomó, meandres, coves i molins. La crònica.

Una bona colla ens reunim a l’exterior del pavelló poliesportiu de Vilabella i comencem a caminar cap al riu; hi arribem a l’alçada del molí Rònec o del Pier, al qual s’accedeix per una pont penjat. El molí, probablement construït al segle XIII com la majoria dels molins del Gaià, és al terme de Salomó, tot i que sempre va estar regentat per gent de Vilabella. El nom de Pier el deu a la inscripció que hi ha a la porta principal. Damunt del molí s’hi va construir un mas i a l’altra banda un celler. Tot plegat va estar en ús fins que la gaianada de Sant Cinto, el 1921, el va malmetre. https://terresdelgaia.omeka.net/collections/show/1

Seguim cap a als “Set ponts”, el gran pont pel que passa la via del tren, actualment poc transitada. Construcció monumental del 1881 de la línia Vilanova-Valls, patrocinada per Francesc Gumà https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Gum%C3%A0_i_Ferran . El nom li ve dels set ulls que té. La curiositat és que a mitja alçada hi ha un pas a peu que permetia escurçar el trajecte fins a Valls.

I força aigua! Comencem a travessar el riu (ho farem 5 vegades) per les passeres improvisades pel nostre company Josep Zaragoza. Després pugem cap a la Cova Fonda o dels Vergerars. A banda i banda del riu hi havia hortes ben regades, de les quals encara podem veure restes de les margeres que les sostenien i de la sèquia que segueix la paret.

Després d’esmorzar i d’una petita incursió a la cova, totalment voluntària, tornem al riu i nem a l’estret del Mas de Cardenal (segons els mapa) o de Cadernal (segons la veu popular i els documents de la Confederación Hidrográfica del Ebro). Allà hi ha l’estació d’aforament que es va construir als anys 20 per mesurar l’aigua de cara a construir-hi un embassamen; embassament que finalment es va construir el 1975 a El Catllar, per “regalar-lo” a la Repsol, i que actualment forma part de la llista dels “embassaments més inútils d’Espanya” https://www.lavanguardia.com/natural/20180426/443013514686/ecologistas-en-accion-demolicion-embalses-sin-utilidad-en-espana.html

Hi ha un projecte de l’Agència Catalana de l’Aigua per demolir aquesta estació per protecció des peixos; som molts els qui pensem que es tracta de patrimoni industrial a preservar i documentar. Hi ha d’altres mesures de conservació menys dràstiques.

Tornem a remuntar el riu i gaudim de la colònia de boix més meridional de Catalunya, que sobreviu a tan sols uns 130m d’alçada. I altra cop cap avall, on a peu de riu l’última gaianada del 2020 ha deixat a la vista les restes de l’antiga sèquia del molí de Cadernal, desaparegut el 1921. Després cap al pou de Salomó, que abasteix d’aigua aquest poble. I ja, de tornada enfilem cap a Vilabella amb força calor i ganes de cervesa.

Un recorregut que ens ha permès gaudir del riu en un dels seus trams més desconeguts, veure restes de patrimoni i gaudir del paisatge mediterrà en pena floració (potser un xic avançada). I molta aigua. Calia aprofitar-ho

 

  

VISITA A LA POLLA ROSSA (SALOMÓ)

La Polla rossa (https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=3405) és un mas del terme de Salomó, a tocar del riu Gaià, tot i que antigament, quan formava part del patrimoni del monestir de Santes Creus, el mas pertanyia al terme de Montferri (Puigtinyós).

En alguna de les edicions de la Marxa del Gaià hi hem passat a tocar, pel camí de Montferri, i també, algun cop, ens hi hem aturat, corpresos per la seva presència.  Es tracta d’una gran estructura amb doble façana, amb edificis agraris adossats dins un tancat amb alts contraforts, dit “baluard”. La disposició laberíntica de l’actual edifici respon a l’evolució del mas i de les seves necessitats, així com a les vicissituds històriques. Ara no em farem història; esperem que en un futur, en Lluis Badia, un dels propietaris, que porta molt de temps investigant el mas i la seva família, en publiqui unes notícies. Ell mateix diu “la masia actual és el resultat d’un augment de superfície produït al segle XVI (…)Fins al XV no hi havia menjador, formava part de la cuina sense entitat pròpia. Quan el menjador esdevé sala, la masia ha patit una transformació i està formada per tres cossos”. El 1841 el mas es reparteix entre l’hereu, Josep i la seva mare, Rosa. D’aleshores data un inventari que permet fer-se una idea de com era i funcionava la masia. [1]

Vam poder entrar a l’edifici acompanyats d’en Lluís, i descobrir els cups, l’antiga cuina, el celler, trespols sobreposats en nivells diferents i escales  amagades. La planta inferior es dedicà a corrals, feines del camp,  cuina i l’habitació dels masovers (en les últimes èpoques, i un celler al soterrani. Mentre la planta principal es va dedicar a l’habitatge dels amos fins els anys 60. Dalt de tot unes magnífiques golfes i un assecador de cereals.

La història del mas està estretament lligada a la dels seus voltants, com és natural. De les guerres carlines podem rescatar aquesta joia:

“A la masia del Figueres

El foc hi va començar

I al pla de la Polla-rossa

Els canons hi van posar

Lo que va salvar la tropa

Va ser la vora del Gaià”

 

   

     

Fotos Narcís Carulla

Sobre el nom un parell de teories: d’entrada sembla referir-se a l’au, una gallina jove; però probablement, ens decantem per la referència a una pubilla: per extensió una polla vol dir també una noia jove, “una polleta”.

Per darrera l’edifici es baixa cap al Gaià i s’arriba a l’antiga font del lleó, actualment bastant malmesa, tot i que conserva la carassa que li dóna nom. La font recull l’aigua d’una mineta, encara en bon estat, l’aigua de la qual devia ser utilitzada en el regadiu de les hortes i de suport a les necessitats de la casa. Els companys de La Sínia @GaiaVoluntariat van aprofitar la visita per examinar l’indret per si era apropiat per incloure’l en el projecte “Territori salamandra” http://custodiaterritori.org/news/tags/ca/salamandra, i sembla que estan en camí de signar un acord de custòdia.

    

 Fotos Héctor Hernàndez

La foto antiga, la cançó i el croquis proporcionats per Lluís Badia.

[1] Arxiu familiar / Arxiu Comarcal del Baix Penedés

 

CENTENARI DEL CELLER COOPERATIU D’AIGUAMÚRCIA

Aquest mes de juny se celebra el centenari de la formació de la cooperativa i la construcció del celler, que es va acabar un any després.  Es tracta d’un edifici projectat per l’arquitecte vallenc Cèsar Martinell, especialista en arquitectura agrària sobretot relacionada amb el món de la vinya. Qui no coneix les anomenades “catedrals del vi”?

El celler d’Aiguamúrcia no es pot qualificar de “catedral del vi” en el sentit de gran construcció i gran valor arquitectònic. Tanmateix,   sota el meu punt de vista, té un valor afegit, el de pertànyer a la categoria de petits cellers, fruit dels esforços de productors amb poc poder adquisitiu que van lluitar i tirar endavant projectes com aquest , en paraules del mateix Martinell “Estos edificios vinieron a ser el resultado tangible de múltiples reuniones, consultas, conferencias, consejos y afanes socio-económicos que vivieron muchas poblaciones rurales, por fin cristalizados en utillaje de su bienestar personal y colectivo, después de haber vencido individualismos y temores ilusorios de los propios cooperativistas y ataques encubiertos de intereses amenazados con la implanatación de la nueva industria colectiva”[1]

Els membres fundadors de la cooperativa van ser Josep Batet, Pere Recasens, Joan Ballart, Jaume Torrens, Bernat Cardó, Joan Ferré, Josep Cunillera i Sebastià Cardós. Alguns dels seus descendents encara en formen part .

No és aquest el lloc per fer una dissertació sobre el valor econòmic, històric i arquitectònic del celler i de la cooperativa, per això us emplaço a assistir als actes d’aniversari previstos pel dia 29 de juny, que comptaran amb una conferència de la doctora Raquel Lacuesta, especialista en Martinell, una exposició i portes obertes al celler i, entre d’altres actes, un tast de vins elaborats al municipi.

[1] Martinell Brunet, Cèsar. (1975) Construcciones Agrarias en Cataluña. Barcelona, COAC
Maribel Serra
        
   diners emesos per la Cooperativa durant la Guerra Civil

Programa Centenari

                             

X Marxa Terres del Gaià. Les visites de la Marxa (2)

 

SANTES CREUS, MÉS ENLLÀ DEL MONESTIR

Quan arribem a Santes Creus la figura imponent del monestir s’alça amb suficiència per damunt del poble. Amb la suficiència del qui sap que és senyor del territori. Amb l’elegància de saber-se imprescindible malgrat les estances buides, malgrat els passadissos deserts.  I és que Santes Creus no és tan sols un edifici, és l’essència d’un paisatge que deu la seva personalitat a la presència del monestir.

Un monestir és, ha estat, un petit món. Igual que un poble, un llogarret o una masia, el monestir articulava i dirigia la vida de les persones que hi vivien i hi treballaven, i, juntament amb elles, va moldejar un paisatge, el territori que li era font i producte de la seva riquesa. Així ho entenien els mateixos monjos quan van construir la creu de terme, just abans de traspassar el pont del Gaià, ara enretirada de l’emplaçament original, senyalitzant l’entrada d’un nucli habitat.

L’emplaçament de Santes Creus reuneix significats simbòlics i necessitats orogràfiques. Segons la llegenda,  en aquest indret els pastors, durant les llargues nits d’hivern, hi havien observat multitud de llumetes suspeses damunt la terra. Probablement es tractava d’un fenomen químic conegut com a “foc follet” causat pel la combustió dels gasos provinents de la substància orgànica en descomposició, en aquests cas, ovelles i bens. Era doncs, un indret amb connotacions místiques. D’altra banda, els edificis monacals s’aixequen just per sota del Bosc de Sant Sebastià, recollint-ne totes les aigües que des d’allà baixen, conduint-les, aprofitant-les, i tornant-les a distribuir. L’aigua travessava, travessa, el monestir. Hi regava els horts domèstics, s’utilitzava per a consum i neteja, servia als diversos obradors i  molins i, finalment, lliscava, llisca, la suau pendent cap al riu Gaià. En una metàfora perfecte, el monestir recull, usa, distribueix i engrandeix allò que Déu dóna als homes. L’aigua com a símbol de vida.

Cal entendre el monestir de Santes Creus com a part integrant i integrador d’un paisatge. Conèixer les construccions, canalitzacions, camins, fonts, hortes i boscos producte i raó de la vida cistercenca al llarg de set segles.

Del Bosc de Sant Sebastià a més de l’aigua, provenia gran part de la llenya i la fusta necessària per als quefers propis de cada dia, i, probablement, altres productes silvestres com ara herbes i fruits utilitzats com a remei i consum per la comunitat, a més d’aixoplugar ruscos d’abelles. Al capdamunt del bosc hi ha les restes d’un gran corral, anomenat popularment “el casalot”, segurament per les seves connotacions de “casal”, de senyoriu. Als seus voltants s’han trobat monedes del segle XVII i XVIII que fan pensar en l’existència d’una fira o algun tipus d’intercanvi, probablement de bestiar. L’aigua del bosc baixa fins al monestir canalitzada i rega els “hortets”de la paret del darrera del cenobi, on hi havia l’antic hort domèstic.

Si seguim l’actual carretera que baixa de les Pobles cap al pont de pedra, quan la pendent minva, hi ha una font, la Font del Camp, d’aigües abundants i fresques, amb una bassa natural als seus peus. La font va ser arranjada al segle XVII pels monjos amb una senzilla pila sota un gran lledoner, actualment desapareguda.

Per l’antic camí del Pont d’Armentera, a la riba esquerra del Gaià, enfilant-se a la carena, hi ha les solls dels porcs, i un quilòmetre més enllà, una imponent construcció tancada per carreus de bona factura,  de la qual només en queden quatre parets; eren els estables dels monjos, on s’hi guardaven bàsicament bous emprats per a les feines agrícoles. La partida porta el nom de “les bovals”. Camí enllà podríem reconèixer una antiga pedrera.

A la ribba dreta, també direcció Pont d’Armentera, un cop travessat el pont de pedra bastit per l’Abat Jaume Valls, hi ha les restes del que va ser l’era monacal posteriorment utilitzada pels pagesos amb caràcter comunitari. L’era conserva la façana del que devia ser un graner i una petita pallissa al capdavall i estava enrajolada amb maons de terrissa cuita sense envernissar, com les eres de les masies dels voltants. Just al davant, hi ha la Font del Massot, que es va convertir en lloc d’esbarjo i passeig per a les famílies benestants que van ocupar Santes Creus després de la  desamortització. Enfilant-se cap a Les Planes i en direcció contrària, hom observa les restes d’un gran corral corral d’ovelles, actualment vivenda particular, i una mica més enllà, un antic forn de calç.

La toponímia també ens parla del paisatge monacal. Seguint la carretera més enllà de la Font del Massot, es passa per la  “Carrerada”, nom heretat del camí que feien els ramats monacals cap a les pastures d’hivern. Alà hi ha les restes d’una ermita romànica, Sant Pere, anterior a l’existència del monestir, almenys pel que fa a l’emplaçament i no tant a les restes arquitectòniques que se’n conserven. Pel costat de l’ermita s’enfila el camí que des del del poblament medieval de Selma pujava cap a Cabra i cap a terres de Lleida; ruta que utilitzaren els monjos per desplaçar-se cap a les seves possessions de Cabra i més amunt  a l’Espluga de Francolí i tal vegada, Poblet. Un agradable camí que transcorre entre vinyes, pedra seca i algun sembrat i que guarda, en algun tram, les roderes excavades a la pedra per a que poguessin circular els carros.

A aquesta alçada, més o menys, i invisible per als profans, hi ha al riu, la resclosa que repartia l’aigua entre el monestir i els regants del poble de Vila-rodona, aigües avall. La conducció és visible a cel obert, a la sèquia de l’albereda de Santes Creus.

Per sota del monestir, anant cap a Aiguamúrcia, hi ha l’albereda, un paratge humit amb grans àlbers i lledoners. Actualment pateix massa pressió humana. A l’Albereda els monjos hi van construir la Font de la Taula, substituïda per la de Sant Francesc i la de les sis Fonts, una magnífica font de sis boques de forja, també reconstruïda. Segons un document de finals del XIX l’albereda era considerada “recreo de los frares”. Posteriorment, l’indret va ser revaloritzat per estiuejants i excursionistes.

A peu de carretera,  damunt de l’albereda, hi ha una fonteta que recull les aigües sobreres de boscos i terres superiors. Al final del talòs, una canalera que desaigua a la sèquia, ens recorda l’existència d’un molí fariner una mica més amunt. Edifici convertit, amb la desamortització, en una casa particular” anomenada “molí de dalt”, per contraposició al “molí de baix” situat un quilòmetre enllà a la confluència de la riera de Rubió i el Gaià.

La distribució dels conreus als voltants del poble de Santes Creus segueix, en línies generals,  la que fora en temps de la presència de la comunitat cistercenca. Horts que envolten el monestir per la part nord-est; terres de regadiu que fins fa pocs anys ocupaven la franja entre la font del Camp i el Gaià, l’anomenat “camps dels Noguers”, ara urbanitzat. Vinyes enfilant-se cap a les Pobles, on les terrasses queden allunyades de la humitat del riu. Planes enllà dominen la vinya i l’ametller que substitueixen vinyes i sembrats antics. Un paisatge dominat i dissenyat pel monestir. Fonts, horts, pallisses, marges, granges, rescloses, canalitzacions, molins…tot un món de perfecta explotació agrícola.

Maribel Serra

SANT JOAN A LES TERRES DEL GAIÀ

           Santa Coloma de Queralt, foto Joan Montagut
                                       Querol, foto Jordi Pijoan                         Pont d’Armentera, Flama del Canigó
                                                                                   Santes Creus, fotos Dolors Palma
   Vila.rodona, foto Ramon Bricollé                     Montferri                   
                        
          La Riera de Gaià, foto Jord Rius                                                    La Riera de Gaià, foto Patrícia Llauradó

 

             Rodonyà

Altafulla, fotos Robert de Pablos

Concurs IX Marxa Terres del Gaià. patrimoni fluvial

Enguany el Concurs de la Marxa volia posar de relleu el ric patrimoni fluvial  del Gaià, que com sabeu estem treballant  Blog Patrimoni Fluvial Gaià.

El jurat l’han format Sebastià Rius, de Santa Coloma de Queralt; Helena Herranz d’Aiguamúrica, Laura Relea de Masarbornés i Eoli Cordomí de Barcelona, i els ha estat molt i molt difícil decidir-se per una sola fotografia.

Aquí teniu els finalistes:

           

Font de les Canelles, Joan Esplugas                           Resclosa de Santa Perpètua, Joana Rafecas

I la guanyadora:

       Molí Nou de Santa Coloma de Queralt, Cristina Segalà

 

El premi ha estat un conjunt de productes de les Terres del Gaià, donats pels seus productora. Fem xarxa! Fem Territori ! El Vi a Punt (Vilabella), Vinyes de l’Albà (Aiguamúrcia), Estol Verd (Rodonyà), Cervesa artesana La Sínia-Clandestines (Tamarit-Montferri); Conjunt llibres Centre d’Estudis Sinibald de Mas (Torredembarra); Ametlles i sabó artesà Els fruits del Gaià (Bràfim); salses Maria Soler (Santa Coloma de Queralt); formatge de l’Albiol; melmelades Montalegre (Pontils), Safrà colomí i gelea Al pot petit hi ha (Santa Coloma de Queralt)